Innombrables vegades don Bartomeu i jo estiguérem en desacord que el món i la bolla fossin d'una manera o de l'altra, i les nostres diferències en saber i voler reconèixer el color de les coses era ben notable, tant en l'aspecte de la religió, cosa del tot lògica donats els nostres convenciments absolutament distants, com en el terreny polític, com també en la seva particular interpretació d'aspectes concrets de la història i la memòria col·lectiva. Com que ell com a mínim era tan caparrut com jo, no era d'estranyar que qualque pic les fregades compareguessin. I alguna paraula gruixada també. Un dia, a ca seva, al primer pis de damunt l'actual Cafè Sa Plaça, arran camilla i piano amb fotografies a sobre, no ve a compte ara mateix la qüestió, ens encalentírem bastant més del prudencial i me'n va envergar un parell que les vaig trobar impossibles d'empassar. Em vaig aixecar de la cadira, i, ho record com si fos ara mateix; li vaig enflocar: «fins aquí podíem arribar, don Bartomeu», i vaig davallar l'empinada escala saltant els escalons de quatre en quatre, amb una infladura de bon tamany i més bufat que un ble. Dos dies després arribà a ca nostra, un sobre amb segells i mata-segells de correus que anava dirigit a mi amb els següents termes: «Al senyor Gabriel Florit Ferrer/ Periodista./ Carrer de Sant Josep./ SINEU». I a dins, una nota curta escrita a màquina a una quartilla de quan encara se n'empraven, i que ara mateix, ja coloret d'empenta de frare, encara em tremola d'emoció dins els dits, que deia i diu exactament així: «Sineu, 28 de maig de 1982./ Al benvolgut amic Gabriel Florit Ferrer./ No me'n puc avenir del despreci que te vaig fer. Te deman perdó de tot cor. Havia vengut un personatge a l'Arxiu i jo estava fora de mi. / Repetesc que te deman perdó i promet no esser tan prompte ni tan impulsiu./ Me sap greu el que vaig fer./ (Signat a mà i rubricat): Bmeu. Mulet, Prev.» Em va faltar temps per pujar a bon pas cap a la Plaça, tornar a pujar aquella escala que tan lleuger i enrabiat havia davallat dies abans, i després de provar-nos a veure qui treia més ferro a l'assumpte, ens férem una encaixada emocionada. I: disposi, don Bartomeu, a l'hora del posterior comiat.
El mes que ve farà vint-i-sis anys d'això. I recordant l'emotiva batzegada que vaig viure llavores, dins mi hi ha anat madurant la idea sincera que, un home que té dallonses d'escriure aquella nota tan clara i directa, per a sempre més havia de ser posseïdor del meu respecte i admiració. Més enllà de tots els mèrits d'arxiver municipal i d'investigador premiat i reconegut, que ja li han glosat als diaris persones més qualificades que jo en l'aspecte científic, allò que vull deixar constància aquí i ara, sobretot, és l'estatura d'home que sabia ostentar quan trobava que ho havia de fer, és la mà que sempre vaig trobar oberta davant qualsevol consulta, informació dels seus àmbits de saviesa que em fos precisa per a una cosa o l'altra de les meves publicacions. Sempre el vaig trobar a punt per aidar-me, puntual, desinteressadament. El passat dilluns horabaixa, quan el tenia davant meu estirat tot ell tan llarg com era dins la caixa del seu més llarg viatge, m'hi vaig acostar una mica més i mirant-lo fit a fit a la cara esblanqueïda, gorja endins li ho vaig tornar a repetir: disposi, don Bartomeu.
