Dimarts, 25.- «Quin destí ens ha fet néixer, precisament, en aquests temps! Contemplo l'ocàs del meu país i no veig cap altre més camí que el d'emigrar, abandonar la meva casa i anar-me'n on el destí em porti. Fa temps que la còlera dels déus m'apressa a fugir». Procedeix, aquest fragment, d'un poema que l'escriptor Étienne de La Boétie dedicà a Jean Belot i a Michel de Montaigne, Ad Belotium et Montanum, lul·lista el primer, prestigiós assagista el segon, ambdós amics seus, tot i que el plany podria sortir del cor, o dels llavis, de tots aquells als quals el furor dels déus ha abandonat a la deriva d'una pàtria, i d'un temps, condemnats a l'extinció. Potser llunyà, l'amortiment que aguaita, però inexorable. El senyor de La Boétie morí jove. Fou la seva una migració radical i definitiva, potser plaent, car la mort no ha de ser mal lloc on residir un cop deixat el propi cos, que és un país d'efímera existència, de fronteres precises pel perfil de la pell, però accessibles a l'atac enemic, un territori procliu a l'ocupació, a la colonització per part d'agents infecciosos i paràsits que s'instal·len a les casernes dels centres vitals per tal de descontrolar les comunicacions del sistema immunològic. Tanmateix, no és la senectut residència acollidora on exiliar-se, perquè si bé els anys han asserenat l'enfuriment dels dies orcs, l'energia de la dissidència ha cedit a la comoditat de la resignació, tal vegada perquè la vellesa és un estat on tot s'esdevé en la seva mesura inevitable. Ens agradi o ens desplagui, l'evidència és nítida i inapel·lable. La pèrdua, dolorosa. En totes les nacions on habitava l'esperança d'un futur independent ha guanyat el pes de la inèrcia centrípeta, una força, diuen, útil en un sentit imprecís. I no estic del tot segur que els vençuts no hagin contribuït, amb fermesa i obstinació, a la seva pròpia derrota. Cert és que el mestissatge, racial i ideològic, emergeix de la fondària del temor, de la foscor dels interessos, de la bastardia de la identitat. Però no ajuda gaire a la victòria tenir l'ànima, i la disposició, dels perdedors. La tendència és, clarament, vers el desfici bipolar. El gest de La Boétie seria, ara i aquí, estèril, atès que ja som emigrants a casa nostra. L'exili vers l'ancianitat és prematur. Els queda a les víctimes, encara, un últim alè, que caldrà administrar amb saviesa i prudència. Ho hauran de fer perquè, en realitat, no tenim on anar, excepte l'espai que la història natural reserva a les metamorfosis, a l'evolució de les espècies minerals.
Divendres, 28.- Ramon Llull sobre la poesia: «on pus scura és la semblança pus altament entén l'enteniment que aquella semblança entén». Amb una molt subtil, mínima modificació: «quan més obscura és la semblança/més obscurament entén l'enteniment/que aquella semblança entén», fa servir la definició Joan Perucho en el poema La revelació, del seu llibre Els jardins botànics. La poesia, però, s'allunya de tota restricció, i les definicions, també les poètiques en un sentit més ampli, assenyalen i fixen els límits de la respiració. L'obscuritat, per entendre-la, ens ha de ser revelada, puix que mitjançant la raó la semblança no s'entén. Això no obstant, no ha de ser fosca la paraula, sinó clara. No ha de ser el poema inaccessible, sinó assequible i acollidor. No ha de ser el concepte confús, sinó lluminós. La poesia visual és escriptura de tradició recent. Sotmet el pes del significat, de la interpretació i de la lectura, a la imatge, acompanyada o no de referents textuals. La poesia visual és un exercici essencial de síntesi. Salvador Martínez, a la mostra Fer brostar una Brossa, en clara referència al mestre i amic Joan Brossa, poeta que ultrapassa qualsevol limitació formal, escomet un exercici de fusió. Aconsegueix construir una obra poètica a través de la qual estimula la imaginació dels lectors. Hi ha enginy i lucidesa, en les seves propostes. També ironia i reflexió. S'hi veu l'esforç del poeta per la depuració d'elements sobrers, per l'eliminació de versos superflus, per guanyar un llenguatge eficaç sense renunciar a la bellesa. El compartiment en gèneres empobreix la literatura. L'enriqueix la llibertat d'usar els materials sense reserves. Deixar entrar l'atzar en el procés de creació és també una manera d'acceptar que la vida ens ofereix solucions poètiques inesperades. Salvador Martínez no renuncia a cap de les combinacions possibles, des de l'objecte trobat a l'artefacte industrial, en tots els casos ajudat per un vers, per una breu descripció que n'arrodoneix el sentit. Tanmateix, la poesia és a la seva mirada. Aleshores, només li cal ordenar, a través d'imatges, depurades i senzilles, tot i la dificultat d'aquesta economia d'aparença fàcil, allò que vol transmetre, imatges que suggereixen la intensitat del poema, la idea i la intenció del poema, que estableixen un imprescindible joc de complicitats amb l'espectador. Les peces de Martínez no són només originals, ans conformen una proposició intel·ligent sobre la semblança oculta de la poesia.
