Quadern de viatge

Dimarts, 25.- «Quin destí ens ha fet néixer, precisament, en aquests temps! Contemplo l'ocàs del meu país i no veig cap altre més camí que el d'emigrar, abandonar la meva casa i anar-me'n on el destí em porti. Fa temps que la còlera dels déus m'apressa a fugir». Procedeix, aquest fragment, d'un poema que l'escriptor Étienne de La Boétie dedicà a Jean Belot i a Michel de Montaigne, Ad Belotium et Montanum, lul·lista el primer, prestigiós assagista el segon, ambdós amics seus, tot i que el plany podria sortir del cor, o dels llavis, de tots aquells als quals el furor dels déus ha abandonat a la deriva d'una pàtria, i d'un temps, condemnats a l'extinció. Potser llunyà, l'amortiment que aguaita, però inexorable. El senyor de La Boétie morí jove. Fou la seva una migració radical i definitiva, potser plaent, car la mort no ha de ser mal lloc on residir un cop deixat el propi cos, que és un país d'efímera existència, de fronteres precises pel perfil de la pell, però accessibles a l'atac enemic, un territori procliu a l'ocupació, a la colonització per part d'agents infecciosos i paràsits que s'instal·len a les casernes dels centres vitals per tal de descontrolar les comunicacions del sistema immunològic. Tanmateix, no és la senectut residència acollidora on exiliar-se, perquè si bé els anys han asserenat l'enfuriment dels dies orcs, l'energia de la dissidència ha cedit a la comoditat de la resignació, tal vegada perquè la vellesa és un estat on tot s'esdevé en la seva mesura inevitable. Ens agradi o ens desplagui, l'evidència és nítida i inapel·lable. La pèrdua, dolorosa. En totes les nacions on habitava l'esperança d'un futur independent ha guanyat el pes de la inèrcia centrípeta, una força, diuen, útil en un sentit imprecís. I no estic del tot segur que els vençuts no hagin contribuït, amb fermesa i obstinació, a la seva pròpia derrota. Cert és que el mestissatge, racial i ideològic, emergeix de la fondària del temor, de la foscor dels interessos, de la bastardia de la identitat. Però no ajuda gaire a la victòria tenir l'ànima, i la disposició, dels perdedors. La tendència és, clarament, vers el desfici bipolar. El gest de La Boétie seria, ara i aquí, estèril, atès que ja som emigrants a casa nostra. L'exili vers l'ancianitat és prematur. Els queda a les víctimes, encara, un últim alè, que caldrà administrar amb saviesa i prudència. Ho hauran de fer perquè, en realitat, no tenim on anar, excepte l'espai que la història natural reserva a les metamorfosis, a l'evolució de les espècies minerals.