Mai no agrairé prou el món fascinant, absolutament nou, que m'ha franquejat la xarxa universal d'internet. Estic ben d'acord amb el comentari oportú del professor Llorenç Huguet quan la màgia de la comunicació virtual i on-line començava. Va dir aleshores que, tot i el risc dels mals usos, posar-nos, ara, a flastomar internet fora tan cafre, tan retrògrad i obscurantista per al progrés com ho havien estat les hostilitats contra la invenció de la impremta. No és ja que hagi posat a mercè meva un servei de correus eficacíssim i permanent, instal·lat a mà dins la biblioteca de casa. És que m'ha permès, amb esbalaïdora comoditat, de rastrejar un ventall de menorquins de la diàspora sobre els quals -a través dels sistemes convencionals de comunicació social- mai no hagués localitzat, ni en el supòsit més oníric i optimista! Us deixaré en l'aire els múltiples casos que tenc en cartera, per relatar-vos, ara, l'episodi de Pilar Perdices Sintes. Mai -i ho dic en termes verament radicals- ningú no havia tingut notícies, a Menorca, de l'existència de la pintora Pilar Perdices, dedicada amb gran plausibilitat a la creació pictòrica i a l'ensenyament de les arts plàstiques durant quaranta anys llargs. Després d'una extensa vida deslligada de la seva illa natal, la fortuna de la, diríem, navegació per l'èter sense moure'ns de la taula de treball periodístic, m'hi ha posat en contacte, amb ella. Els fets s'endegaren fa devers deu o dotze mesos. No sé pas per quins verals, però el cas va ser que, de sobte, un dia, vaig anar a raure en una pàgina personal d'una artista de Barcelona. Resultà nascuda a Maó -en el carrer des Negres, per ser precisos- el 19 d'octubre de 1931. Filla d'una maonesa i d'un militar destinat a l'illa en portes de la II República, hi va residir només durant els dos primers anys. Al pare el destinaren aviat a Alcalá de Henares, on hagué de passar el tràngol horrorós de la guerra civil. De fet, l'home d'armes en seria una víctima afusellada a Belchite. Entretant, la jove filla, una mica tardanament, va cursar la carrera de Belles Arts a Barcelona. Hi obtingué la llicenciatura el 1967. És, probablement, la primera estudiant femenina de Menorca en assolir semblant titulació. I bé: per diversos tombs vitals, l'illa nadiua, cada cop, s'anà ensorrant en el seu paisatge emocional interior. Val a dir que, en una certa etapa, havia estat estiuejant habitual, més o menys, de la Menorca alegra, serena i càlida dels juliols i els agosts de fluència turística tolerable, però sempre guardant un anonimat total. Ara bé: una certa petada de les corbes harmonioses del paisatge la feren «enemistar-se» amb la pàtria materna, disgustada, en definitiva, per les rinoplàsties que, d'ací i d'allà, operava la indústria de l'oci sobre la fesomia geogràfica del petit niell. Aleshores, Pilar Perdices girà l'esquena a Menorca, en bona part, decebuda per determinades destroces ambientals. Aquell fenomen suposaren també, colpidorament, la destrossa sinistra dels paisatges corals de la infantesa. Internet, tanmateix, a través de les comunicacions que hi vaig començar a establir, l'han rebrotada per a Menorca. «Em vas agafar, em deia, en un moment en què potser havia tallat definitivament amb l'illa, però tant de bo que he recuperat la meva emoció menorquina, i sobretot les ganes de sentir-me i reconèixer-me menorquina, gràcies a la teva recerca d'internauta». Posada la descoberta a cura del meu amic Josep Bagur, vocal de Belles Arts de l'Ateneu, ha dut a terme un treball de compilació biogràfica i pictòrica de Pilar Perdices amb la col·laboració d'Antoni Miquel Pons Carreras. Tots dos han escrit una memòria excel·lent sobre l'autora, i ja han pactat una exposició a Maó a començament de 2009. Serà la primera de la història que hi porti a cap, i, per tant, suposarà la irrupció del seu nom i de la seva producció artística dins les pàgines de la història pictòrica menorquina, d'on ha romàs esvaïda tots aquests anys, enmig d'un desconeixement absolut de la seva existència per part de l'opinió pública.
Ahir, diumenge, Pilar Perdices va clausurar una exposició a les sales del Museu Enric Monjo de Vilassar, al Maresme barceloní. Una crítica d'art ha escrit sobre ella que «té la seva casa estudi al barri del Born de Barcelona. Només veure-la, t'adones que és una artista autèntica, seriosa, íntegra, intel·ligent, i no prou reconeguda. Li agrada posar títols poètics a les seves obres, per tal de reflectir-ne l'esperit. També pinta amb aiguada i tinta xinesa sobre paper i fa gravats». Quan li vaig agrair per telèfon la remesa personal de la invitació per anar a la mostra, no vaig poder reprimir una punta d'erudició menorquinista. Vaig assabentar Pilar així: «Supòs que no t'haurà passat per alt que el nom del museu on ara exposes recorda un escultor nét d'un altre maonès il·lustre: el constructor naval Joan Monjo Pons...». Definitivament, internet ens està permetent de recuperar aquesta silenciosa, muda, volatilitzada diàspora de Menorca. Pilar Perdices, de la mà de la xarxa de xarxes, torna a ser menorquina. A pler.
