Rafel Crespí
Rafel Crespí

Les idees i les persones (o viceversa)

Rafel Crespí29/03/08 0:00
TW
0

En un dels articles anteriors, sorgits arran de les eleccions generals passades, afirmava que devia ser tan difícil defensar la idea nacionalista a través d'una opció pragmàtica com ho fou per a Ausiàs March conjuminar el fin amor i el foll amor. Resulta curiós que, tant en el cas d'ERC, al Principat, com en el del PSM, a les Illes Balears, la seva davallada electoral hagi coincidit en el moment que mai ningú no s'ho hauria pogut imaginar, just en el precís instat en què aquesta força política pot dur a terme o pot executar part del seu programa. El mot 'part' no és gratuït. S'ha de tenir en compte que, tant en un cas com en un altre, es va accedir al poder sense ser una força majoritària i amb un dilema cabdal que pesava més que una espasa damoclesiana. S'havia d'assumir la responsabilitat (històrica) d'aliar-se amb altres forces progressistes per derrotar les hegemonies del PP i de CiU, respectivament, o s'havia de continuar a la immaculada oposició fent bandera integrista i integral de totes aquelles quimeres i ideals que conformaven el seu credo polític? El dilema no era gens fàcil de resoldre. Què pensava la massa immensa de votants que varen fer acostar el PSM a la glòria el 1999? O els d'ERC a les autonòmiques anteriors? Era molt difícil de saber. I fer el gust de tothom és molt difícil. A més hi havia precedents de pactes a ajuntaments que podien avalar la tesi del pacte progressista. Diria, avançant-me a una conclusió un poc ditiràmbica que allò que ens ha perdut ha estat tocar pèl. I que consti, que si a mi m'haguessin demanat de parer o si el vaig expressar en el seu moment, hauria dit i diria ara que allò que s'ha de fer és procurar administrar el poder. Supòs que arribar a administrar el poder deu ser l'objectiu de tota força política amb aspiracions de ser mínimament incident en una societat. No deu ser el cas d'aquelles que tenen per vocació ser eternament testimonialistes. Per tant, si els nacionalistes progressistes volen dur mai a terme els seus ideals, volen sembrar a la pràctica la llavor que fa tants d'anys que coven dins les torres sagrades de l'oposició no els queda altra alternativa que aprofitar les ocasions que es presenten. Però vet aquí que, ai las!, quan això ha passat, de moment, el resultat ha estat invers als que molts crèiem: que en comptes de recollir els fruits hem patit davallades electorals.

I és que administrar poder suposa tocar una realitat, fer davallar al dia a dia el món ben intencionat de les idees. I això comporta topar amb la feblesa i la flaquesa humana. En primer lloc, aquest poder suposa que és administrat per unes persones, per tant, per uns càrrecs, per unes cadires. I això, en aquesta societat nostra, sembla ser una llepolia molt golosa. Tot i que aquesta mateixa societat, en general, desconeix que moltes vegades ocupar una cadira, i no cal que sigui d'alt càrrec, sinó basta que sigui de personal de confiança amb un sou igual al que puguis tenir in seculo, suposa un esforç afegit. Suposa més hores de dedicació. Suposa menys vida personal. Suposa no tenir els privilegis que la gent pensa que es tenen. Així i tot, la vanaglòria és aquesta dama embruixadora que sol emmetzinar i narcotitzar, en més o menys grau, la majoria de ments humanes. I algunes no saben alliberar-se'n sense pegar alguna esperonejada. Així, si una persona és un militant actiu en un poble o en una ciutat, quan els teus administren poder, la pregunta a la quals està sotmesa contínuament és: «I a tu, no t'han col·locat enlloc?». És evident que no tothom sap fortificar-se davant aquests comentaris. I entre, la militància activa, comencen a covar-se certes erupcions cutànies, certes hurticàries que tenen com a fruit l'erosió del cor del partit. I quan el cor no funciona, quan el cor no bombeja sang a la pressió adequada, tot el cos se'n ressent.

També aquest administrar poder suposa haver de prendre unes decisions (o també no poder-les prendre) o d'haver d'acceptar i aprovar-ne d'altres de l'equip de gover al qual pertanys -per una raó tan elemental com l'aritmètica dels escons- que poden generar una certa decepció entre la massa més anònima de votants. A vegades són qüestions estrictament ideològiques, però d'altres són més de caire personal: no obtenir una subvenció, una plaça escolar, no poder dur a terme un projecte que en el cap de la persona que el concep li deu semblar la setena meravella del món, una expropiació per fer una rotonda o qualsevol altre fotesa. Fet i fet, misèria i poca cosa més.

Però que té com a resultat una deshabilitació, una certa deserció, de la idea que has votat. I per avui basta. Em resten coses per dir, però no hi ha espai. Dissabte que ve, si estic de saba, faré un bis dedicat als dirigents.

+ Vist
+ Comentat