Tenia aquella edat en què la gent comença a deixar d'alimentar els voltors i les hienes i s'acosta a l'hora de seure a un banc d'un parc a tirar miques de pa als coloms. Havia descobert que al llarg de la vida havia anat deixant per més endavant lectures, viatges, algunes emocions, i qualque reparació rescabaladora al seu cos. Quant a la reparació dels principis que havia anat esquitxant al llarg de la carretera de la seva vida, li hauria sorprès la simple possibilitat de trobar-los a faltar.
Des de la finestra del seu despatx podia veure una llesca esbiaixada de la mar. Assegut a la seva butaca, va pitjar un intèrfon, i tot d'una va entrar la seva secretària de sempre, duia un cartipàs de papers i documents amb la gruixa habitual. «Què hi ha de nou?», va demanar. «La història de sempre». «Quantes denúncies?» «Les de sempre més o manco, don T». «Cap d'important?» «Tres n'afecten a modificacions de plans de rústic a...» «Contra qui són?» La secretària va somriure. «Ja», va dir don T. «La resta són coses menors», va afegir la secretària amb un badall gairebé eficient, «particulars menuts, obres menors il·legals». «Cridi a aquests tres i digui'ls que no passin pena. Per si de cas digui només que sí, que quedam dijous que ve a l'hora de dinar on sempre. Prengui deu o dotze dels menuts de la part forana i ja sap què ha de fer, que se n'encarregui don F. Que els arregli ben arreglats».
«I d'això d'aquest cas de Cort?», va dir la secretària. «Que cadascú faci amb el seu culet el que vulgui, no és el que volen aquests moderns?», va contestar don T mirant el sostre. La secretària va inquirir amb un moviment de celles. «Ja no podem fer res», va dir don T. «L'amo ens ho va deixar tot ben fermat, però amb això ja no podem fer res, a veure-les venir».
L'amo ho havia deixat tot ben fermat, va pensar amb mirada somiadora, feia devers trenta anys que tot estava lligat i ben lligat: consellers, assessors, legitimadors de transaccions immobiliàries, guardians de la llei, servidors de l'ordre. Ara havien arribat alguns tauronets que feien una mica de renou. Aviat passaria tot. Va tornar a mirar la mar. Avui estava agitada, el vent li arrencava escuma blanca, un vaixell es gronxava a la badia. Aviat vendria el bon temps. En poques setmanes podria passejar al seu iot i nedar a la seva piscina. «Piscina, piscina», repetí, i tornà a somriure. Fins i tot, per ventura el tornarien a convidar a prendre un bany i una copa a la piscina més famosa. La secretària se n'anà, i don T va sentir el suau rumor de la capoladora de documents. Va tornar a mirar la mar. Sense saber perquè va pensar que aquest estiu en comptes d'anar en barca a Sicília, podria anar als Jocs Olímpics de Pequín. La Xina, quin gran país. Gran futur. Millor que el de Sicília, encara.
Hilari de Cara, escriptor
