Devia ser el passat dimecres 19-03-08 que el Toni Bassas era de vacances i la seva sempre interessant tertúlia rutllava a mans d'un altre professional, el nom del qual desconec. Sigui la Gemma Lienas, Pere Portabella,Puigverd, Foix, Sanuy... o el mateix Sala-Martín, les tertúlies dels matins a Catalunya Ràdio ja fa molts anys que són tan interessants i tan profitoses per als pobres mortals, que quan baixam de la vila per anar a treballar a Ciutat, molts cops una retenció de valent que ens hauria d'estressar de debò, ens permet saber com acaba. Sol acabar a dos quarts de deu i després solen entrevistar algú, la importància del qual depèn directament del calendari ordinari o electoral. Molts de vostès ja ho saben tot això i no necessiten pas que ningú els descobreixi res.

Tornant a la retenció, el que semblava de rutina, resulta que ja és un gran embós a gairebé totes les entrades i et trobes que, fins i tot, passes la publicitat i aconsegueixes arribar al defensor de l'oient, truquen de tots els racons del País i li comenten al Bassas algun tema personal vinculat a l'actualitat o al mateix tema que es tractava en aquell moment, i aquest moment era del passat dimecres i trucava un pagès fill de pagesos, indignat i carregat de raó, defensant el sector davant el qual la seva gent porta tot un enfilall de vides doblegant l'espinada. El Sala-Martín l'havia dita grossa.

Aquest expert economista, que molts cops ens és de gran utilitat per les seves didàctiques disquisicions, l'havia amollada a pler, i s'havia quedat ben a gust. Intentava explicar una crisi bancària que a tots ens sona i utilitzava l'exemple de la partida de pòquer, ens intentava justificar la crisi hipotecària amb allò que la gent ha comprat molt per sobre de les seves possibilitats. Fins aquí, tot molt lògic i coherent, tot i que caldria aclarir que tots aquests neocons basen la seva fortuna o com a mínim viuen precisament d'això, d'aquest estat desmesurat de coses arribades a un límit que ells mateixos marquen i ara es posen les mans al cap. La gent treballa per a ells, sense haver comptat que tot, en aquesta vida, té el seu límit. Quan la cosa no rutlla, duen a terme la descàrrega d'un desplegament de teories que ni ells es creuen i, per tant, han d'acabar atacant les bosses de pobresa, que és el que els sol fer més mal als ulls, car també són les causants que es desviïn sumes importants en ajuts, per part dels governs més civilitzats.

«Si no hi ha aigua, que els nostres pagesos pleguin!» i de retruc: «els africans quedaran als seus països, que sembrin ells, tindran feina i nosaltres comprarem la seva producció... també s'alleujarà la immigració». «QUE PLEGUIN ELS NOSTRES PAGESOS!» «si en un futur ens manquen productes, per a això serveix la UE, per cobrir les necessitats de cada estat membre, no s'ha de tenir por de la dependència externa,... QUE PLEGUIN!»

Sempre és interessant escoltar personatges d'aquest bagatge, però en aquest punt ens adonam que es pot ser un expert reconegut en economia, saber com ningú com funciona la borsa, en tots els sentits, però no tenir ni puta idea de com i per què funciona el teu País. Viure fora de la realitat i dir el que ens agradaria que fos i no el que realment és, això és el liberalisme duit a l'extrem, és la forma que adopta el més civilitzat dels feixismes actuals, molt semblant a un estalinisme de limousine, i si no que els ho diguin als mafiosos que desgovernen la Xina, amb les armes de destrucció massiva d'aquests ningú no s'hi posa.

Conservadors liberals i socialistes moderats ens governen, és un fet inqüestionable després de les últimes generals a l'Estat Espanyol. La gent està farta del blanc o negre, i tot això amb un diluït però present decorat federal de fons. Suaument federal, l'únic marc en el qual la convivència és una mica més possible. Un conservador com en Josep Pla ja deia que «el menjar no ha de viatjar» i es posarien les mans al cap aquells conservadors liberals i federals d'un temps que sentaren les bases de la democràcia social d'avui, en veure com aquells que s'anomenen ultraliberals intenten dilapidar tot un món i tota una cultura de vida.

Com es creu aquest sr. Sala-Martín que ha sortit un Bulli, que existeix un turisme interior lligat directament amb la gastronomia del país? Els restaurants del Principat, i fins i tot els millors establiments de Barcelona, depenen de la qualitat dels seus productes autòctons que surten del que ens queda d'aquest deliciós rebost, que malden, encara, per mantenir els nostres pagesos, a canvi de minsos beneficis quan n'hi ha.

Si la pagesia plega, es pensa aquest senyor i els seus seguidors en aquestes grans idees, que el País com a tal durarà molt? Els P.P.C.C. són bàsicament una manera d'entendre la vida. El pagès és un administrador del paisatge, per on circulen els turistes quan n'hi ha, i és un conservador dels productes que fan digna la taula a cada lloc, sense xauvinisme, a cada lloc del món. Observin la creació d'aquest banc de llavors tan recent, per a garantir el futur d'una humanitat malalta d'ignorància. Alguna llumbrera d'aquestes es pot imaginar, de veritat, una cuina amb tots els productes viatjats i de fora? Per desgràcia, en alguns redols de les Illes ja ho hem experimentat i els resultats són nefastos. No hi ha pagesia, no hi ha cuina, hi ha una altra cosa que la podeu anomenar com vulgueu. A Balears costa tant, assolir quotes fixes de turistes fora de temporada, perquè ens manquen pagesos i fogons encesos tot l'any.

Al final d'aquestes declaracions, l'únic que hi ha és autèntica basarda als ajuts socials des de les institucions, ajuts que molts cops poden donar oxigen a un sector terminal. A Mallorca terminal i al Principat en estat greu, se suposa per la força de l'ideari d'aquests a l'hora d'assessorar certes polítiques.

En una de les darreres pujades a Figueres i Perpinyà, no ens vam pas orientar per internet i molt manco per la guia turística interessada de torn, que solen ser editades per empreses que cotitzen a borsa. Els seus continguts depenen de les circumstàncies que les fan possibles, pretenen dir-te com i quan has d'alenar.

Al tren vam seure amb un matrimoni major de pagesos de Vila-sacra (l'autèntica capital del món) i ens van demanar d'on érem, tot per demanar, ja ho havien endevinat i amb arrels compartides a l'Alt Empordà, ens vam entendre de seguida. Vam seguir els dies següents totes les passes que ens havien indicat. Ens vam posar com a tudons, des de l'Hotel Duran a Can Comaulis. Ja coneixíem l'exquisidesa de les garoinades, però res no sabíem de la contundència rústega d'un civet de senglar menjat al mateix lloc. Això sí, quan ens vam acomiadar al tren, ens van assegurar que això ja s'acaba, s'ha d'aprofitar, el seu món s'acaba. El que queda d'aquest meravellós rebost als voltants del Fluvià o la Muga ja són les escorrialles. Aquest món s'acaba a mans d'uns poders interessats en fer virtut de la més imperdonable de les ignoràncies. Aturat en aquesta retenció de dimecres, escoltant els tertulians i els oients, com servidor, rebotats, vaig recordar aquesta conversa pujant a Figueres amb el trenet de tota la vida. Conversa gens amarga i ben divertida, però impregnada de realisme, en boca d'aquells que saben que ja ho tenen tot pagat.