Per si no n'hi hagués hagut prou amb l'eixida del Rasputín, del temps d'en Matas, ara ja hi tornam a ser amb un altre cas que s'ha destapat d'un polític que té, com diu la cançó d'En Tomeu Penya, «una perdiu revetlera». Ai, no: presumptament revetlera. Bé, cadascú sap quin pa l'assacia. I se suposa que, en una democràcia, tothom és amo i senyor del seu ocell i, per tant, ben lliure de fer-lo anar a lloure quan vulgui i allà on vulgui. O de ficar-lo a la gàbia que més s'estimi. Si no ho deim així, ens apuntaran amb el dit per beatos. El mal no és aquest. El mal és quan, per fer cantar la perdiu, l'amo pega grapada d'amagat al calaix públic per donar-li menjar. Grapada, per tant, a la butxaca de cada ciutadà.

A una democràcia així com toca, la llibertat per fer segons què està subordinada a anar ben alerta a tudar cap cèntim públic ni un. Les institucions procuren que cada polític i cada funcionari se senti tan vetlat (tant no: més) que si fes feina a una empresa privada. Ja ho diu Jesús: la carn és fluixa. La persona humana ho té bo de fer caure en temptació. Quan el cap de baix s'engalaverna, el de dalt no governa. I, si això és així en l'àmbit privat, ves què ha de fer en el públic, on els qui comanden no n'arrisquen cap de la seva butxaca! Quin empresari arrambaria una targeta de crèdit a un mosso perquè pogués trescar pel món fora mirar prim?

Amb les tecnologies d'avui en dia, seria molt bo de fer -just qüestió de voluntat política- que qualsevol polític o funcionari hagués de presentar a diari tots els tiquets de menjars, benzina, hotels i qualsevol despesa estrictament necessària que hagués feta per motius de feina. La secretària, cada dia podria fotocopiar tots els tiquets i exposar-los a l'internet. Això seria transparència. En anglès, els funcionaris es diuen «civil servants», que vol dir «servidors civils». Idò això. Els països anglosaxons, els germànics i els escandinaus tenen tradició democràtica. I, si n'hi apleguen cap pegant grapada al calaix públic, ho passa negre. Boteix a l'acte de la vida pública. I, a la privada, ha d'anar amb els ulls baixos la resta de sa vida. Això és democràcia.

Jordi Caldentey, jordigorrio@gmail.com