La dona del bateria

23/03/08 0:00

A C li agrada escoltar les històries de C. Fatal coincidència d'inicials. M'explicaré, a C li agradar escoltar històries de l'atzarosa vida de l'altre C. I jo, que també som C, he pensat que aquesta setmana de passió i carn de panada en podíem recordar alguna. C, el de vida atzarosa, entrada la tardor, acabada la temporada turística, quan els hotels han fet caixa i resten tancats, els restaurants oberts es poden comptar amb els dits d'una mà i l'arena de la platja artificial corr per l'asfalt de la carretera, les nits de divendres tenia el costum d'anar a prendre unes copes, més aviat moltes copes de bourbons, a un cafè d'un carrer de tercera o quarta línia. Aquest dia de totes les setmanes de temporada baixa, a aquest cafè de tercera línia s'ajuntaven alguns músics d'atur hivernal i tocaven en una improvisada banda fins ben avançada la matinada. El local hagués pogut ésser, en la seva vida ordinària, un restaurant de pescaito frito, un cafè àrab o un tablao flamenc. Però les nits del divendres es convertia en un vertader espai andergraund de la música, estibat de gent, fum, alcohol i...

Vestida de roig, amb la seva mà esquerra deixada caure lliurement amb despreocupació sobre el tauler de bar, repartia conversa a tots aquells que se li acostaven. Hi havia coa per parlar amb ella, els despatxava un a un amb gràcia i despreocupació. Dominava el posat i la situació amb tota naturalitat, era la vertadera reina del tauler i del local. Vestida de roig passió. C l'havia estant observant, aviat es creuaren mirades que deien molt més que aquelles converses fugaces amb els aspirants masculins a rei de la nit. La nit anava avançant, la música es feia més espessa i el cambrer continuava servint bourbons amb gel dins un tassó ample. Ella, quan li va parèixer oportú, es va acostar a C, decidida, fimbrant, entre la gent que omplia el local i el tauler. Se li acostà fins ben davant ell. Parlaren un a prop de l'altre. C notava que l'aire calent acariciava els pòmuls d'ella abans d'introduir-se profundament pel nas. Els gests es tornaven felins. Ella sabia, també, que per la cara de C corria el mateix aire calent amb igual intensitat. La conversa no va ésser llarga, ni tant sols es demanaren quin era el seu nom, no importava. Tampoc el temps era el més important. Quan la gent va minvar i els espais buits de la sala es varen engrandir, ella, com si no se sentís protegida, va tornar al lloc del tauler d'on havia vingut. No es tornaren a mirar.

El cambrer "sempre hi ha un cambrer a les històries de passió impossible, en aquella ocasió un vell confident de C de moltes nits d'estiu entorn d'un vas d'on de rocks" continuava servint copes. Ara un divendres, ja tard, en aquell frenopàtic sonor on curaven l'estrès de la llarga temporada d'estiu, treballadors i cràpules de vida atzarosa com C que no abandonaven mai. «Es guapa», va dir C al confident que ho sabia tot de la nit gràcies les moltes hores de vol darrere un taulell. El cambrer li contesta a C el que volia saber. Qui era ella, no si era guapa o no, que ho era, i un simple «és la dona del bateria» va ésser suficient. C va beure el penúltim bourbon mentre mirava fixament les mans de la cambrera con eixugaven els tassons darrere el taulell.

Celestí Alomar