Sé que avui s'hauria escaigut molt més parlar de panades. Fins i tot, si el tengués a mà, comentar un estudi sociològic sobre aquesta menjua pasqual. Saber si el fet de perdre's la tradició, especialment a les zones no foranes, és una qüestió imputable a la globalització culinària o si, per contra la nostra suculència, descatalogada ja de pecat carnal, obeeix al fet que els nouvinguts no acaben d'acceptar aquest menjar atàvic. Potser també, l'estudi sociològic podria servir per mesurar la cultura de l'esforç, i potser treure'n alguna conclusió aplicable al món educatiu: si la gent prefereix fer-les a casa, comprar-les al forn o, anar-se'n directament a un spa tot inclòs a esclovellar aquests dies rúfols amb què la metereologia ens ha obsequiat. Però no tenc a mà aquest estudi. I a més, em vaig mig comprometre, dissabte passat, a parlar una mica dels resultats electorals a les Illes Balears, en especial aquells que fan referència al nacionalisme, entès amb el molt convencional amb què regularment se sol aplicar.

Però potser sigui un bon dia, el dissabte Sant, per parlar d'aquest tema, car és un dia que s'escola entre el divendres de passió, on la terra es vestí de tenebres, i el diumenge de Glòria, quan els serafins "això no ho diu la Bíblia, però queda bé" recobraren el seu somriure de purpurina. Un dia que s'escola entre el pessimisme més absolut i la glòria per retrobar. És aquest el punt on es troba el nacionalisme a les Illes Balears actualment? Se'm fa molt difícil donar una resposta concreta. D'entrada no sé si tenim cap estudi sociològic semblant al que hi ha a Catalunya, on l'independentisme se situa entorn del 20%, i que ens pugui donar clarícies sobre quin percentatge de votants és clarament nacionalista. Ni aquest consol tenim, o com a mínim jo no el posseesc. Posades així les coses, ho vaig dir l'altre dia, em sembla que la candidatura d'Unitat ha estat un fracàs, ni tan sols hem llepat el diputat, com es diria en l'argot de fer quines del meu poble. No hem fet ni plomes! És fàcil donar la culpa al bipartidisme, però alerta, no ho és tant, culpable. A les eleccions del 2004, els dos grossos sumaren el 87% dels vots, mentre que ara n'han sumat el 89%. Vull dir, que els dos grossos no han augmentat un percentatge de vots més significatiu que el que suposa la pèrdua dels vots nacionalistes. A més, ara no hi havia excusa. Vull dir que a la candidatura d'Unitat no hi havia cap partit d'obediència estatal que pogués fer arrufar el nas, o la papereta, a un nacionalista. Tampoc, segons deien les enquestes, perillava la victòria del PSOE.

Crec que el nacionalisme, a les Illes Balears, en aquests darrers anys, curiosament quan el nacionalisme havia assolit els màxim rèdits electorals i ha administrat poder, ha patit un fenomen d'atomització. Mai no ens ho hauríem pensat, ans al contrari, pensàvem que amb el nacionalisme a les institucions guanyaria credibilitat i adeptes, no només entre els fidels, sinó també entre aquella massa d'indecisos que se'l miraven amb una certa simpatia. No ha estat així. En comptes de fer un cos fort, cada confrare ha seguit el Pas de la dolorosa il·luminada que més li ha rotat. I segurament, aquesta perfomance de proves que ha estat la candidatura d'Unitat, no ha estat el revulsiu necessari perquè tots els polls esquius aixoplugassin davall les ales benefactores de la mateixa lloca. Però això ja és passat i ara cal mirar al futur.

Si és cert que el consum de panades ha disminuït perquè els forans i desarrelats no les troben mengívoles, convé que els que sí les hi trobam, facem una certa acció unitària per tal que, quan toquen panades, mengem panades i ja espipellarem altres frivolitats culinàries en altres èpoques de l'any, més enllà si ens agraden més amb pèsols, amb més carxofa negra, o amb una mica de peix. Si l'exemple us ha semblat gràfic, ja podeu endevinar per on va la tasca que crec que hauríem de fer d'aquí endavant: fer un cos fort. Mirar de trobar els punts de confluència per tal que es pugui encofrar un projecte sòlid i engrescador. Mirant si les vestimentes del sant que tenim són bones i no caure en la temptació, massa vegades insinuada, de començar a desvestir un sant, conegut i que ha tengut força adeptes durant aquests darrers anys, per llavors vestir-ne un altre de miraculositats improvades. Ja sé que no és fàcil això que propòs, que hi ha molts d'escarrassos fets i molts d'escàtils que han provocat ferides. Però davant la lliçó de les urnes convendria actuar amb fermesa, no dic amb urgència, car les presses no són bones conselleres. Però sí amb fermesa i responsabilitat compartida. Sé que és difícil. Potser dissabte vinent acabi de confitar el serial.