Ecologisme. Com molts altres, aquest és un d'aquells termes que
amb el pas dels anys s'ha exposat a un procés de metamorfosi el
qual ha acabat baratant la seva significació proemial. És cert, les
connotacions que acompanyaren aquest concepte durant temps passats
han estat substituïdes de poc ençà. De fet, la genètica de la
filosofia ecologista fonamenta els seus trets sobre ítems com ara
l'harmonia o el respecte amb l'entorn, tot i ser aquests, elements
assumits com a prescindibles per les masses, fins just ara. No ens
enganyem, l'ecologisme ha passat de ser una alternativa a ser una
necessitat, necessitat que el conegut psicòleg Abraham Maslow de
ben segur hagués col·locat a la base de la seva celebèrrima
piràmide.
Tala massiva de boscos, ús de pesticides, fumigació d'espècies
en perill d'extinció, contaminació a canals fluvials..., són
incomptables les activitats a les quals la humanitat dedica els
seus dies, tot en favor de seguir esgarrant una Terra cada cop més
desconeguda. Tanmateix, davant el caràcter xocant dels fets, el pes
de la consciència col·lectiva ha generat una inèrcia mediàtica, la
qual ens ha abocat a crear un clímax d'aprensió gairebé
apocalíptica. Emperò, tot i les potentíssimes campanyes de
pedagogia ambiental, encara són moltes les ombres que envolten
aquesta qüestió.
Just farà uns dies, vaig tenir l'oportunitat de poder visitar el
Parc de Tecnologies Ambientals de Mallorca amb els meus alumnes.
Només entrar en el recinte, ja vaig percebre que el reciclatge no
era contemplat com una qüestió residual en les butxaques dels
mallorquins. Així, els acabats farcits de minuciosos detalls que
conformen l'univers tangible de l'edifici, foren el pròleg d'una
incisiva xerrada que cercava gratar en la consciència d'aquells
passius adolescents. I ho aconseguí. Malgrat tot, de les paraules
dites en aquella estilitzada sala en ressorgí un perenne desconcert
personal.
Foren persistents els comentaris en els quals aquell jove
bravejava de la modernitat i eficiència que desprenia l'activitat
diària d'aquella planta d'inversions faraòniques. A Mallorca estam
a l'alçada dels escandinaus! Segurament, no li mancava un pessic de
raó, no debades, els esforços quant a inversions públiques han anat
de la mà d'un gotejant arrelament de la cultura del reciclatge
entre el col·lectiu, sobretot en aquell amb seu a la Part Forana.
Emperò, no és suficient. Cada ciutadà balear segueix generant més
de 2 quilograms de residus diaris, tot davant el quilo i mig dels
espanyols i els 1'4 dels europeus.
Evidentment, el modus vivendi d'un mallorquí no és molt distint
que al d'un lleidatà o al d'un genovès; poc més o manco, consumim
els mateixos envasos de plàstic o bevem de les mateixes botelles de
vidre. Com és de preveure, darrera les xifres s'hi amaga la bubota
en forma de població flotant que ens visita estiu rere estiu,
població que directa o indirectament, fa més pesada la nostra bossa
del fems. Amb tot, és massa feixuc per a una població de prop d'1
milió d'habitants, carregar amb les despeses ambientals de més de
10 milions de turistes anuals, els quals gaudeixen aliens a una
problemàtica admesa amb resignació per aquells encomanats a una
gestió cada cop més quimèrica. Tant de bo, idò, no destorbi gaire
en arribar el moment que no sigui un tabú parlar seriosament de les
responsabilitats ambientals dels visitants "sigui quina sigui la
fórmula, el nom o el procediment amb què es faci", perquè mentre es
mantingui l'status hodiern mai no podrà ser projectada una política
ambiental vertaderament eficaç i justa per a tots.
Andreu Mir Gual, geògraf
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.