Ecologisme. Com molts altres, aquest és un d'aquells termes que amb el pas dels anys s'ha exposat a un procés de metamorfosi el qual ha acabat baratant la seva significació proemial. És cert, les connotacions que acompanyaren aquest concepte durant temps passats han estat substituïdes de poc ençà. De fet, la genètica de la filosofia ecologista fonamenta els seus trets sobre ítems com ara l'harmonia o el respecte amb l'entorn, tot i ser aquests, elements assumits com a prescindibles per les masses, fins just ara. No ens enganyem, l'ecologisme ha passat de ser una alternativa a ser una necessitat, necessitat que el conegut psicòleg Abraham Maslow de ben segur hagués col·locat a la base de la seva celebèrrima piràmide.

Tala massiva de boscos, ús de pesticides, fumigació d'espècies en perill d'extinció, contaminació a canals fluvials..., són incomptables les activitats a les quals la humanitat dedica els seus dies, tot en favor de seguir esgarrant una Terra cada cop més desconeguda. Tanmateix, davant el caràcter xocant dels fets, el pes de la consciència col·lectiva ha generat una inèrcia mediàtica, la qual ens ha abocat a crear un clímax d'aprensió gairebé apocalíptica. Emperò, tot i les potentíssimes campanyes de pedagogia ambiental, encara són moltes les ombres que envolten aquesta qüestió.

Just farà uns dies, vaig tenir l'oportunitat de poder visitar el Parc de Tecnologies Ambientals de Mallorca amb els meus alumnes. Només entrar en el recinte, ja vaig percebre que el reciclatge no era contemplat com una qüestió residual en les butxaques dels mallorquins. Així, els acabats farcits de minuciosos detalls que conformen l'univers tangible de l'edifici, foren el pròleg d'una incisiva xerrada que cercava gratar en la consciència d'aquells passius adolescents. I ho aconseguí. Malgrat tot, de les paraules dites en aquella estilitzada sala en ressorgí un perenne desconcert personal.

Foren persistents els comentaris en els quals aquell jove bravejava de la modernitat i eficiència que desprenia l'activitat diària d'aquella planta d'inversions faraòniques. A Mallorca estam a l'alçada dels escandinaus! Segurament, no li mancava un pessic de raó, no debades, els esforços quant a inversions públiques han anat de la mà d'un gotejant arrelament de la cultura del reciclatge entre el col·lectiu, sobretot en aquell amb seu a la Part Forana. Emperò, no és suficient. Cada ciutadà balear segueix generant més de 2 quilograms de residus diaris, tot davant el quilo i mig dels espanyols i els 1'4 dels europeus.

Evidentment, el modus vivendi d'un mallorquí no és molt distint que al d'un lleidatà o al d'un genovès; poc més o manco, consumim els mateixos envasos de plàstic o bevem de les mateixes botelles de vidre. Com és de preveure, darrera les xifres s'hi amaga la bubota en forma de població flotant que ens visita estiu rere estiu, població que directa o indirectament, fa més pesada la nostra bossa del fems. Amb tot, és massa feixuc per a una població de prop d'1 milió d'habitants, carregar amb les despeses ambientals de més de 10 milions de turistes anuals, els quals gaudeixen aliens a una problemàtica admesa amb resignació per aquells encomanats a una gestió cada cop més quimèrica. Tant de bo, idò, no destorbi gaire en arribar el moment que no sigui un tabú parlar seriosament de les responsabilitats ambientals dels visitants "sigui quina sigui la fórmula, el nom o el procediment amb què es faci", perquè mentre es mantingui l'status hodiern mai no podrà ser projectada una política ambiental vertaderament eficaç i justa per a tots.

Andreu Mir Gual, geògraf