El que està passant al Tíbet és indignant i vergonyós. I el que passa no és una qüestió d'ara, un escàndol puntual, es tracta d'un tema històric que cau pel seu pes. En primer lloc és denunciable l'actitud de la comunitat internacional. Hi ha galtades per fer-se una fotografia amb el Dalai Lama, tothom el convida a fer conferències, però no tots aquests reconeixen el seu govern a l'exili i, pràcticament tots, no s'atreveixen a exigir al gegant xinès l'alliberació del Tibet.

El Tibet ha patit invasió, destrucció del seu patrimoni, milers de morts, afusellaments massius, persecució del Dalai Lama, restricció dels drets fonamentals, però, per exemple, els propers Jocs Olímpics se celebraran a Pequín. Són algunes de les contradiccions que només es poden entendre a partir de l'anomenada diplomàcia, que més valdria que es digués directament hipocresia. Perquè no deixa de ser hipòcrita que per una banda es doni suport a les reivindicacions del Dalai Lama, es condemnin les darreres matances, es demani justícia, i, per l'altra, s'estableixin relacions comercials amb la Xina, es potenciïn els acords amb aquest país, se li permeti organitzar els Jocs Olímpics, etc. L'única cosa que pot fer la comunitat internacional és forçar el govern de la República Xina per tal de reconèixer la independència del Tibet o, com a mínim, que cessi la repressió i els assassinats.

No hi confiem gaire, els antecedents no ens donen gaire esperança, però no per això s'ha de cedir davant la barbàrie d'una espècie de dictadura camuflada.

No perdem l'esperança que al Tibet, a Palma o a l'EMOP s'arreglin les coses. Per cert, sembla que J.R. de S. ha enviat un sms als seus excol·laboradors on deia: «No fui yo, fue la droga». Estaria bé que també enviàs el mateix sms als veïnats de la Real, els de Jacint Verdaguer, el de Cala Major...