Orgull de pare

El món anirà bé si nosaltres som capaços de ser millors que els nostres avis i pares tot i esperant que els nostres fills i néts ens superin a nosaltres. Jo estic orgullós de veure com els meus fills em guanyen a mi en tot, talment tu, amable lector, també n'estàs joiós en veure com els teus també et superen. I que duri! Això sol esser (és) un fet que ens passa (suposo) a tots, tant a la gent senzilla com als que es consideren importants, als pobres i també als rics, als que anem a votar i de ben segur als que ens demanen que els votem. I ja que parlem d'això, a alguns d'aquests, el fet d'enviar els seus fills a estudiar per devers «la Meseta», sembla que l'assignatura de «teologia-xoricera» els ha ensenyat bé a superar amb escreix les ensenyances paternes, per orgull del cap de família. És de suposar que el nostre expresident, «el fugitivo», sí home, sí!, aquell que quan ho va veure brut, abandonà el vaixell i s'escapà als EUA, també en té de motius per estar-ne, de cofoi, amb la seva descendència, i com no podria ser d'altra manera, segons contaren els diaris, els seus fills, l'altre diumenge anaren a votar com tothom, bé com tothom, exactament no. No, ells havien votat per correu, i després aprofitant que el migdia és l'hora de dinar i qui més qui manco du el xubec damunt i per allò de «si cuela, cuela», intentaren, com aquell que diu sense voler, de votar un altre pic. Sort que els pillaren i la cosa no els va sortir bé. Però ja ho he dit abans, «si cuela, cuela».

No és la primera vegada que la gent de la «dreta extrema conservadora», «por el bien de España», sobretot, intenta de fer embulls a l'hora d'anar a votar. No, no és la primera vegada ni segurament en serà la darrera, tots recordem aquella vegada que a sa Pobla feren votar, si no recordo malament, devers onze persones que eren mortes, algunes d'elles ja feia anys. Sí, s'està demostrant que a poc a poc, els joves duen la lliçó ben apresa i superen els majors amb bona puntuació. Del que es tracta és d'intentar guanyar, però com que no poden per les bones, doncs que sigui per les males. O de tocar els collons a la gent, «sin que se note el efecto». Perquè, quina diferència hi ha entre fer votar els «morts» o que uns altres intentin de votar dos pics per «vius»? El senyor Matas en pot estar ben orgullós, dels seus fills, tan joves i ja el superen, tu, i ell sense adonar-se'n. Aquest jovent! Punyetes! Dins el partit del seu pare, aquests joves hi tenen un bon esdevenidor i un futur ple d'esperança. Jo no sé, amb sinceritat, si els fills de l'expresident són més guapos i més alts que ell, no, ni tampoc sé si canten millor que el seu pare. No, tot això jo no ho sé. Tot i que és de suposar que sí. Fotre! Però, del que sí que crec, i no voldria equivocar-me, és, recordant la dita «De botiflers i de senyors se n'ha de venir de casta», que el senyor Matas en pot estar ben orgullós, de la seva descendència, tan joves i tan llustrosos, polissons, es nota que per cada pesseta que s'ha gastat, ell, amb els estudis dels seus fills, per allà, «por la meseta», en traurà deu reals. Qui els ha vist i qui els veu!