algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 21°
30°

Felicitat imaginària

Si Josep Pla designava amb el mot «homenot» els grans homes que han fet obres de pes en el país, seria lícit parlar igualment de donotes sense que el mot desprengui suggeriments pejoratius. Servidor ho pensava fa uns mesos, en llegir Entre amigas, el llibre que recull la correspondència entre Hannah Arendt i Mary McCarthy (Editorial Lumen). La correspondència entre aquestes dues donotes comprèn un període (1949-1975) ple de fets de cultura, de política internacional, de política made in USA, de canvis reals i aparents en tota l'esfera terrestre. A més, elles van i vénen d'Europa als EUA i viceversa, viatgen arreu del món: totes les seves experiències i reflexions (i una certa, intel·ligent xafarderia) nodreixen aquesta correspondència. La lectura del llibre és, a judici de servidor, recomanable. El lector esdevé un voyeur amb entrada de primera fila damunt la relació de dues persones cultes i lliures.

Si ara ha tornat el llibre a la meva memòria és per una imatge d'aquestes que subratlles per salvar-les de l'oblit en el qual es precipiten tantes lectures a mesura que en frueixes. Mary McCarthy parla de l'exmarit a la seva amiga Hannah: «El dia que vaig passar (amb ell) va ser desastrós, però ell no ho sap... Està completament desintegrat, només viu per a la seva 'fama'... Es nega a veure la realitat», etc. I sentencia: «És exactament com la seva mare, que també va viure sempre en una espècie de felicitat imaginària». No he arribat a entendre què és una felicitat imaginària, però un dels meus intents de comprensió m'ha menat a la figuració d'una superfície feta dels gestos, dels tics d'uns certs estereotips de felicitat, superfície que permetria barrar-se el pas un mateix a les pròpies misèries. Té a veure amb el «ser» i el «tenir»? Hanif Kureishi (Intimidad, Anagrama) fa dir al seu protagonista: «Crèiem "no sé per què" que n'hi havia prou a posseir aquestes coses (cotxe, frigorífic, telèfon, rentadora...) per ser feliços». Aquesta creença s'acosta molt, intuesc, a la felicitat imaginària.

Però on crec que el concepte queda més a l'abast de tothom és en la consideració de la societat mallorquina com a societat feliç. Quan se'ns en parla des dels «més alts estaments», hi ha un to admonitori que ens commina a sentir-nos feliços perquè tenim moltes coses. No s'entendria que no fóssim feliços amb les xifres que ens proporcionen els estudis econòmics i qualsevol altre procediment per fer la foto fixa d'uns instants en la circulació dels doblers. La facilitat amb què ens hem deixat impregnar per aquest discurs i l'hem interioritzat explicaria la propensió general a la felicitat, encara que sigui imaginària "arribam a creure que no n'hi ha d'altra. Cada dia tenim més coses, bona part de les quals ens resta qualitat de vida. Per ventura aquesta és la base de la felicitat imaginària en termes de col·lectivitat. Ja ho val.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.