La malaltia "la presumpta greu addicció" pot explicar la desmesura pagada a crèdit de l'exregidor palmesà, però en una societat democràtica mai la justificaria. Podríem demanar-nos, ja que hi som, si pensam que algú capaç d'emprar la visa de l'empresa per a aquests estipendis està prou centrat "no ens referim a aquell centre d'en Matas on tan plàcidament hi haurien cabut tants d'estómacs agraïts" per dipositar-hi la confiança, però no ho farem: la resposta només pot ser negativa. O sigui: algú que surt de farra boja amb doblers de plàstic fiscalitzats no té el cap en el seu lloc, encara que els fraccioni en desenes de petits pagaments-tapadora. ¿Tan bé ho va saber amagar, que ho ha hagut de descobrir una intervenció de comptes, acabat el cicle polític dels «seus»? La presumpta pífia d'haver-se pagat els fornicis psicotròpics amb els teus i els meus doblers és cridanera, morbosa, atractiva, cinematogràfica, fins i tot. Però aquell exregidor pretesament talentós, exgerent de l'Insalud i responsable de campanyes electorals tenia en les mans coses que no hi caben dins cap maletí, ni plegades. Al llarg de la seva carrera política degué haver de prendre moltes decisions. La pregunta és: qui deixaria res en mans d'un personatge d'aquesta mena? L'addicció sempre acaba surant: els cocaïnòmans es creen mites, mentides que tapen mentides. Sovint són ciclotímics, arbitraris, i abans que se'ls foradi el tabic nasal o el barram acaben foradant l'entorn. Em podeu dir que l'addicció entra en l'àmbit de la vida privada de les persones, a cobro de qualsevol comentari, a redós dels focus. Però sembla provat "encara és presumpte" que allò de Rodrigo de Santos és una malaltia que li impedeix tenir el cap clar per dur la gerència de cap empresa pública. Almanco tu no li hauries donat la confiança. I els seus caps? Com no varen ser capaços de detectar una xacra com aquesta?
Les responsabilitats no es retornen via transferència bancària, ni amb un xec "«aquesta és tota la pols que me'n vaig dur de l'era»". El més trist de tot és pensar que d'aquest fet puntual se'n pot treure una idea bastant clara de la qualitat democràtica no d'una família ni d'un partit, sinó de tota la societat. El més alliçonador, la posició pública de l'actual govern municipal. Amb tot, deixau-m'ho dir, hi ha esperança.
