Ara que ja ha passat tot el rebombori de les eleccions -ens queda el meravellós procés de saber qui serà ministre i qui ocuparà càrrecs de responsabilitat en el ZP 2 round- convé que parlem de coses que realment importen. O sigui, de llibres. Perquè mirau, una cosa és anar oferint titulars per als omplidors de pàgines de diaris -els llibres d'història del present- a base de promeses incomplertes o de barbaritats efectivament realitzades i una altra molt diferent és això de la literatura.
Diuen els tipus que en saben i que es dediquen a fer estadístiques que de cada vegada llegeix menys gent i que els percentatges són decebedors. Potser aquests tipus que manegen les enquestes -i això és important- haurien de dir que menteixen i que si bé és cert que en termes percentuals empitjoram, en termes absoluts milloram (com veis he tengut una sobredosi de campanya i de posteriors justificacions de derrotes, drames i similars). Fàcil d'entendre. Hi ha un percentatge menor de gent que llegeix en català, perquè als països catalans ha pujat la població de manera espectacular. Però hi ha més gent que llegeix en català perquè hi ha més gent que viu als territoris de parla catalana. O sigui que les estadístiques i els percentatges fan de molt bon manipular quan convé.
Aquesta ha estat la setmana d'Anatomia, una espècie de balanç de la qüestió de com estam, amb els resultats previsibles de sempre (fotuts, però qui dia passa any empeny i ja van vuit segles i busques) i amb les coses que sempre tenen els poetes que estimen les paraules precises, Oriol Izquierdo, més susceptible que mai des que l'han fet cosa, assegurant que no és el mateix una autòpsia que una dissecció, i jo que vaig al diccionari i que veig que té raó, però que les dues coses se salden amb amputacions (com aquelles sèries on algú té un accident i sempre li han de treure la melsa). Sigui com sigui, la literatura catalana, de cos present a una taula d'una aula d'anatomia va tenir el seu punt. I enguany vàrem tenir la col·laboració optimista de Carles Torner, que clar, el noi havia de justificar que Frankfurt ha estat un èxit -no seré jo qui ho discuteixi- dient que a fora som l'hòstia i que ens estimen molt. Més o menys com el Barça, que només juga bé a la Champions i fa el ridícul constantment a casa, que és on se l'ha de veure suant la samarreta.
El més interessant de tot és veure com Najat el Hachmi reclama llibres i literatura que no idiotitzi els nens. Ella, que ha recuperat el do de la parla perdut a Andorra quan li donaven el premi Ramon Llull, sembla que no ha entès que això és un negoci, que si no es fan llibres idiotes per a gent que volem que sigui idiota després no es compleixen les expectatives electorals, i hi ha tot un seguit d'¿escriptors? que se'n van a l'atur. Però el fotut del cas és que té raó, que no val la pena que els nostres nens llegeixin l'Illa del Tresor, no fos cosa que aprenguessin alguna cosa i tot el sistema educatiu se n'anés a la merda, i l'editorial de retruc, perquè aquest és un llibre que es poden passar de germans grans a germans petits i una generació i una altra, i adéu a la gallina dels ous de la literatura infantil. Però un deu per la Najat, perquè ha posat el dit a la ferida. Fan llibres idiotes perquè tots ens volen idiotes. Vét aquí l'assumpte.
Ara bé, sempre hi ha solucions. Els llibres intel·ligents. I ara n'ha aparegut un, Lecturas de ficción contemporánea de Javier Aparicio Maydeu. No és una recomanació, és un consell d'amic. S'oblidaran de Jordi Sierra i Fabra i companyia. És un d'aquests llibres imprescindibles perquè fan llegir altres llibres. Paraula que val la pena.
