Sovint se sent que la política està allunyada de la vida real i, tot i que el designi no és del tot erroni, bona part del diagnòstic i del greuge fan referència a una prèvia qüestió de llenguatge: són els mots, de la política, els que fugen del món real, moltes vegades per la inèrcia del tòpic i moltes més perquè la política té un llenguatge propi que s'ha fet creïble, justament, a base d'enorgullir-se dels equívocs i d'amagar la realitat. Més que mai, aquests dies electorals han deixat clar que les argumentacions han de ser interpretades en el sentit correcte, si volem entendre el pa que s'hi dóna i no augmentar-hi la confusió. Vegem-ne alguns exemples, dels molts de possibles, a veure si en traiem l'entrellat interpretatiu i les conseqüències.

Evidentment, quan alguns van fer via a anunciar que «Hem obtingut un resultat històric» podien voler dir, volguessin no volguessin, que «Hem perdut com mai no havíem perdut abans» i, per descomptat, que «Els nostre resultats passaran a la història i seran anotats a les hemeroteques». L'anunci que «Apreciam la confiança dels qui han dipositat el vot pensant en nosaltres» ha volgut dir, ras i curt, i des de la boca de tots els partits, que «No entenem com és que encara hi ha gent que no ens vota», i els múltiples desencisos perquè «El sistema electoral ens ha castigat» suggereix que «Tenim l'excusa perfecta: a ningú no li interessa el motiu de la nostra hecatombe, la qual cosa ens eximeix de tota autocrítica». Les anàlisis prèvies, també comunes a tots aquells que no es veien afavorits pels pronòstics, en el sentit que «No comentarem les enquestes», o que «Les enquestes sempre són contradictòries», o que «La veritable enquesta són les eleccions», evocaven la confessió que, posat que les enquestes no els afavorien, la derrota formava part del seu programa. I les obvietats posteriors al dia del vot en el sentit que «Tots els vots valen el mateix» suggereixen que «Estam forçats a fer arriscadíssimes i nul·lament fonamentades anàlisis qualitatives dels vots per mirar d'esbrinar d'una p... vegada per què voten als altres». I parlar del «vot útil» significa, en tot cas, i evidentment, que n'hi ha d'inútil, i que el mot engloba tots els que no han pensat en nosaltres.

Un cop coneguts els resultats, les maquinacions lingüístiques continuen tant o més actives. Els que han encaixat la derrota (tots, menys un) avançant que «No és el moment de llençar-nos a una renovació arriscada», o que «La renovació és el moment que més prudència exigeix», han començat de fet a avançar que «Farem tot el possible per donar-nos vuit o deu anys més de vida» i alhora que «Des d'ara mateix ens conjuram per aparèixer com els renovadors autèntics, encara que duguem setze o vint anys sense fer res fora de la política». Els que han matisat que «Hem d'escoltar les veus dels militants» confessaven la vera intenció que «Hem de controlar qualsevol moviment intern que no ens sigui favorable», i els que han avançat, redundantment, que a les pròximes eleccions internes «S'hi pot presentar tothom» han deixat ben clar l'avís d'«Alerta tots, i més que ningú els que tinguin la temptació de competir amb els que tenim el poder». Igualment, les veus que anuncien que «Farem tot el possible per donar veu als no nacionalistes» confirmen l'esforç més que antic que sempre hem de comptar amb els que ens proposen «Farem tot el possible (i un poc més) per imposar el nostre nacionalisme i per folkloritzar-ne qualsevol altre». I els que ens han comunicat benèvolament, i sense que ningú els ho hagués demanat, que «Hauríem d'iniciar una etapa sense crispació...» ens han deixat ben clar llur comandament arreu en el sentit que «Ens hem de preparar des d'avui mateix per engegar noves i més intenses formes de crispació que rematin la feina dels darrers anys». Els que han obtingut, en aquestes recents eleccions, uns resultats que els permetran pactar quelcom més que les excuses de la derrota, s'han avançat a clamar que «Som més decisius que mai», però en realitat volien dir «A meam si d'una vegada aprenem a negociar sense que ens enganyin, com s'ha esdevingut sempre en el passat». I quan han afegit, discretament, com una núvia ignorada, que «No som nosaltres que hem de prendre la iniciativa per a un possible enteniment postelectoral», estaven realment llençant la confessió, fàcil d'entendre, en el sentit «Que estrany resulta que encara no ens hagin cridat, aquests que necessiten els nostres vots, i com hauran de patir, els maleïts, per aconseguir-los». Poca novetat, doncs, hi ha en el panorama postelectoral, i gairebé cap si reconeixem la clara contundència i unànime interpretació de tots aquests missatges.