El Coll d'en Rabassa, malgrat que damunt el paper figuri com una barriada més de Ciutat, és un poble; sense estructura administrativa, però encara ara pobleja a les totes. Abans, devers un quart de segle enrere, la seva fesomia vilatana era més accentuada que ara de molt, sobretot pel fet de tenir batle pedani, cosa que li atorgava un cert caràcter; el tracte amb la gent era com a molt directe, més amical, quasi tots ens coneixíem i érem testimonis de la integració cultural d'un cert percentatge d'emigrants peninsulars d'una manera tranquil·la, normal, natural. Ara ja no. En aquest aspecte ara ja s'ha perdut una mica el corbam.
Amb en Fernando Fernández Andrés passava això mateix que he dit abans, que era burgalès de naixença, i acabada la guerra incivil la seva família comparegué a Mallorca a cercar-se la vida, i per poc que el tractéssiu, podíeu comprovar que era ben mallorquí, un coller més, tant com qualsevol altre. Tenia només vuit anys quan vingueren a la nostra illa. Son pare era un rellotger d'aquell temps en què els rellotges encara trobaven qui sabia arreglar-los quan s'espenyaven, i li ensenyà l'ofici. S'establiren primer de tot a Porreres, però quan va haver de fer el servei militar, que el complí a aviació, a Son Sant Joan, com que observà que al Coll hi havia bones perspectives per a la seva feina, convencé son pare per traslladar-s'hi. Segons Pere Galiana, historiador local i amic personal seu i meu, es feren una casa petitona al carrer Bailén, aleshores anomenat carrer Migdia, «on hi va posar un bon rètol que deia 'Relojero' i es va posar a treballar arreglant rellotges de caixa, de butxaca, de polsera, fonògrafs i màquines de cosir, i aviat es va fer molt conegut».
Però el que de veritat li donà renom per tot Mallorca va ser la seva art i destresa a arreglar -i fabricar, manufacturar talment- els rellotges de gairebé tots els campanars de l'illa. Va construir, de la primera peça a la darrera, els rellotges d'Ariany, del Coll d'en Rabassa, de Moscari, de Les Meravelles i potser qualcun altre més. Va arreglar i mantenir en correcte funcionament molts d'anys els de Muro, Consell, Sineu, Bunyola, Lloret, Montuïri, Binissalem, Lloseta... Però el seu amor principal era en Figuera, el rellotge de Cort, que devers mitjan dècada dels anys seixanta, quan no hi havia manera que marqués les hores així com déu mana degut al desgast de peces i engranatges, ell el posà en perfecte estat de revista. I fins ara.
Els darrers anys el topaves pel carrer i feia passar una penada veure'l caminar, l'artrosi li rosegava els genolls de mala manera, trepitjava amb un lent i llastimós sofriment. Amb el temps no li restà més remei que tirar de cadira de rodes i començà a sortir poc o gens al carrer. Finalment, el passat 21 de febrer, a 76 anys, morí de la mateixa malaltia que feia tants d'anys el turmentava i una allau de complicacions afegides. Deixà de patir. I el poble ha quedat sense un referent ben singular, un amic eloqüent... I els rellotges de molts campanars de Mallorca, privats de la mà del metge que els guaria amb professionalitat a l'antiga, de la qual en queden tan poques mostres. I en Figuera, orfe del que més l'ha estimat, potser. El meu sentit condol per la família, el seu espòs Josep Lluís, les seves germanes. Que el puguem recordar molts d'anys.
