Mariano Rajoy anuncià ahir que es presentarà a la reelecció com a president del PP «perquè és el millor per al partit i per a Espanya». Ha fet via a anunciar aquesta decisió, sobretot després d'haver obtingut dues derrotes electorals, el 2004 i el 2008. El més lògic és que s'hagués pres un període de reflexió i deixar parlar el partit. No ha estat així, senyal inequívoc que té les regnes del PP molt ben controlades i, també, que no veu un successor clar. Rajoy obtingué un bon resultat diumenge passat, tot i perdre. Però el més important és que ha articulat al llarg dels darrers anys una estratègia política que crea adhesions enceses per un costat i rebuigs frontals per l'altre. Aquest estil de fer política acaba per perdre un segment important de l'electorat centrista. A més, la seva manera de concebre les nacionalitats històriques que formen part de l'Estat suposa que el PP té molt difícil aspirar a una majoria suficient per governar quan a Catalunya i al País Basc la presència electoral d'aquest partit no és forta. Tal volta un altre líder més jove i amb idees noves estaria en condicions d'iniciar un viatge ideològic cap al centre i que es convertís en la gran arma del 2012. Però el problema del PP és el mateix partit, on dirigents com Esperanza Aguirre, que obtenen grans èxits a Madrid, mantenen un pensament excessivament escorat cap a la dreta i amb una visió obsoleta i més que preocupant de les realitats perifèriques. Part del PP ha assumit el pensament Aguirre i té lògica que Rajoy es vulgui mantenir al pont de comandament, conscient que el partit podria partir cap a posicions escessivament dretanes enmig d'enfrontaments interns. Els espera una difícil travessia a l'oposició i dins una Espanya cada cop més progressista.