És una obvietat que Unitat no ha aconseguit sumar els vots de tots els seus integrants. Com recordava ahir, en aquest mateix diari Miquel Payeras, l'any 2000, la suma del PSM, UM i ERC arribava al 8,3% dels vots de les Illes Balears. De totes maneres, aquesta xifra és el millor resultat de les opcions inequívocament nacionalistes en uns comicis estatals en tota la història illenca. Certament, el 5,4% del 2008 resta molt lluny d'aquell resultat, i fins i tot del 7,7 del PSM, UM i ERC el 1996 o el 7,8% d'aquests mateixos partits, sempre per separat, el 1993.
Què ha passat? Se suposava que Unitat aglutinava les tres forces esmentades, així com l'Entesa per Mallorca, Els Verds de Menorca i 14 grups independents d'àmbit local. Però això era molt suposar. Per començar, no sembla que tots els partits hi hagin posat el mateix entusiasme en tots els municipis. I no es pot oblidar la incontinència verbal de molts de dirigents d'UM que, aquests darrers anys, han criticat feroçment el PSM, i viceversa. El pacte per crear Unitat va esser molt ràpid i bona part de les bases dels dos partits més importants no varen tenir ni temps d'assumir l'aliança. A més, el PSM venia de dues experiències de coalició electoral amb Esquerra Unida-Els Verds que l'havien situat molt a l'esquerra i ara, precisament, feia el camí contrari cap al centreesquerra. En aquest espai, teòricament, s'hi ubica una bona part de l'electorat illenc. Però la brutal bipolarització d'aquestes eleccions ha provocat precisament el fenomen contrari, dividir l'electorat en dreta i esquerra quasi a parts iguals, com si fossim a l'època del Front Popular del 1936. A més, tot i que el candidat i la campanya varen esser francament positives, potser s'havia d'haver diversificat un poc més el missatge, molt centrat en l'espoli fiscal, més que res per fidelitzar els electors que ja havien votat nacionalista en altres comicis.
D'altra banda, la creació d'un marca nova sempre és un risc, i hi havia electors que cercaven les paperetes del PSM o d'UM o se pensaven que aquests partits no es presentaven als comicis. Potser hauria estat millor afegir aquestes sigles, i les d'ERC i Entesa, a la propaganda i a les paperetes, com si que s'havia fet a la coalició de Progressistes del 2004.
Amb tot, hi ha un mínim electorat nacionalista (el 5,4%) i una certa presència dels federalistes d'EU-Els Verds (el 2,8%). Convendria recordar que hi ha hagut èpoques pitjors. El 1977, la Unitat Socialista i la Unitat Autonomista assoliren el 8,6% dels vots, però la primera coalició incloïa un partit d'àmbit estatal, el Partit Socialista Popular de Tierno Galván. El 1979, el vot nacionalista fou especialment limitat, el 3,3% que va rebre el PSM. Però és que el 1982 encara va davallar més, al 2,3%, i el 1986 minvà al 2,2%! En aquesta darrera data, l'aleshores regionalista UM va assolir el 7,1% però s'ha de recordar que es va presentar sota les sigles d'un partit estatal, el Partido Reformista Democrático de Miquel Roca. El 1989, la situació no era gaire diferent, ja que el PSM va assolir el 2,3% amb un candidat que havia estat diputat en el Congrés, Enric Ribas. Aquest eivissenc que havia estat elegit pel PSOE a les Balears però es va escindir i va crear l'Entesa Nacionalista i Ecologista -ENE- d'Eivissa. El PSM va esser la setena força més votada, essent superat fins i tot per la candidatura estrambòtica de Ruiz Mateos. Per la seva banda, en aquella ocasió UM ni tan sols no es va presentar als comicis estatals.
Així, amb un present ben difícil i un passat bastant penós, el futur del nacionalisme es presenta ben complicat. En tot cas, un major contacte amb les bases dels partits, superar l'exagerada divisió en quatre forces diferents i optar d'una vegada per totes pel centreesquerra (consolidant Unitat) o per continuar a l'esquerra (en el cas del PSM) i a la dreta (en el cas d'UM), són alguns factors que podrien ajudar a consolidar un espai petit, però que constata l'existència d'un fet diferencial.
