Mai ho hauria dit, però el meu fill de divuit anys ahir em va demanar que l'acompanyàs a votar. Era el primer pic que podia exercir aquest dret i em va sorprendre molt. Sempre s'havia declarat anti-sistema. Segons la terminologia de les tribus urbanes per part de la dreta, el meu fill era un «guarro» de la branca «punky». Anava ple de pírcings i lluïa camisetes amb símbols antifeixistes. Cantava, millor dit bramava, amb un grup de música anomenat «Salfumant», i no ho feia malament del tot. Vaig anar a concerts seus i a vegades em sentia com la mare d'en Mick Jagger. Em feien molt de cas, sobretot les nines, perquè la mare del cantant sempre fa vasa. Som una vella rockera i no tenia cap problema en sacsar les meves popes al ritme d'unes guitarres que ferien una mica l'oïda, però no hem de ésser tan exigents, no tothom pot ésser un Keith Richards.

El meu fill componia les lletres de les cançons del grup i totes eren anti-tot. Però sempre hi ha un emperò: ho feia en castellà. Davant les meves queixes m'explicava que la raó per fer-ho era que, segons ell, els insults sonen més contundents en espanyol. Em vaig consolar fent la lectura que el català és més senyor. Qui no se consola és perquè no vol. Una vegada, després de molt de pregar, va consentir que provàs de traduir coses com: «Okupa, eskupe, eskapa» al català. Supòs que em va sortir la vena Costa Lloberiana que duc amagada i quan ho va llegir em va dir que li sabia molt de greu i que agraïa la meva col·laboració, però si cantava allò davant el públic que sol tenir el seu grup, hi farien la pell. La bandera de la CNT presidia la seva habitació, encara que, com molts d'al·lots de la seva edat, no té punyetera idea del que és el vertader anarquisme. La majoria dels qui avui en dia s'autoanomenen àcrates se pensen que l'anarquisme és fer lo que els doni la gana. Hi ha una perversió del llenguatge. Per part de l'esquerra s'utilitza la paraula feixista amb molta alegria. Arribarà un moment que el vertader sentit d'aquesta paraula tan tètrica perdrà el seu significat real. Feixisme, nazisme i anarquia són conceptes molt més seriosos que el tractament que els donen actualment.

Com sempre m'he enfilat per les bardisses. El tema era que un al·lot antisistema, que va abandonar els estudis i va estar dos anys sense fotre res, només jugar amb la «Play Station» ajagut al sofà, ara ha volgut votar. Un dia em va comparèixer la Mare de Déu de Lourdes en forma d'una persona que té una empresa de serveis: electricistes, llanterners,etc., li vaig demanar si necessitaven un aprenent i li vaig explicar el cas del meu fill. La figura de l'aprenent era molt important abans. Em va dir: que véngui i el faré un home. I així ha estat, fa deu hores de feina cada dia i li agrada. Ja quasi no surt de festa, està rebentat, però toca doblers cada mes i està més content que un gínjol.

No dicque sigui una gran victòria integrar-se dins el sistema, però és el que hi ha i tots ho hem hagut de fer, quin remei. En el col·legi electoral em vaig guardar com de caure de voler influir en el seu vot. Li vaig haver d'explicar el vot al congrés i al senat. No em va decebre gens ni mica quan vaig veure l'opció triada per estrenar-se com a novell votant. He pogut comprovar que una persona pot fer lletres de cançons en castellà i tenir un sentiment nacional. Sentir i escoltar no és el mateix. Sentir és el que escolta l'ànima, escoltar és el que fa l'orella.