«La normalidad ha sido la nota predominante» és a les eleccions el que «El fútbol es así» al futbol. Per tant, hem de suposar que és perfectament normal que, a una senyora que pregunta a un vocal de la mesa si és aquí on ha de depositar el vot, el vocal en qüestió se li encari amb males puces: «No me hable en mallorquín que no la entiendo. Además, no estoy aquí por gusto», borda el bord. La senyora, amb un fair play d'allò més, comenta: «Sí que és una llàstima». La normalitat. Una senyora apoderada s'acosta i s'ofereix a ajudar en el que faci falta. Parla en castellà, però no li suposa cap problema que li parlin en català. Llegeix Els gossos de Riga, de Henning Mankell. És castellanoparlant, però se la veu amb ganes d'aprendre a viure aquí amb totes les conseqüències. Agafa mòbil i remou tota la Junta electoral per esbrinar què passa amb la senyora que vol votar i no està apuntada a cap llista. Al final, un buròcrata de l'Estat reconeix telefònicament l'error. La senyora no pot votar. L'apoderada no vol ni sentir parlar de ser compensada per l'ús del seu mòbil durant vint minuts. El seu tracte és agradable, la seva actitud extremament generosa. És apoderada del PP. El bord s'ho ha mirat tot amb mala llet. Per ventura pensa que l'apoderada no ha obrat correctament. Per ventura pensa que tothom hauria de tenir la seva mala llet i acabar d'una vegada per sempre amb el parlar mallorquí. S'ho paga, haver votat, perquè el vot pot ser una vacuna antiràbica.