lluvia ligera
  • Màx: 31°
  • Mín: 25°
29°

En direcció prohibida

Aborígens, australians, convictes
Potser la notícia ens ha passat per alt perquè tots hem estat les tres o quatre darreres setmanes rabiosament enfangats en la cosa aquesta de la precampanya i de la campanya per a les eleccions generals espanyoles que, per fi, se celebren avui -toquem fusta i creuem els dits perquè la justícia resisteixi dignament els embats de l'estadística. Però que el govern d'Austràlia hagi mostrat contrició pública oficial per la manera tan salvatge i cruel com d'ençà de la colonització els australians blancs occidentals han tractat la població aborigen del país bé mereix unes quantes reflexions. O així m'ho sembla.
Fa temps que se sap que el maltractament, sistemàtic i institucional, de la població aborigen d'Austràlia és una de les atrocitats més innominables de la història recent d'Occident, sobretot perquè és un maltractament que assolí el seu punt àlgid en ple segle XX, quan Austràlia ja era un país -almenys en teoria- perfectament modern i del tot assentat en el territori, això és, quan els ciutadans australians ja no havien de patir gens per si perdien o guanyaven la disputa contra els indígenes del país que ara ells també ocupaven. En ple segle XX, ja era ben evident que els australians descendents de britànics tenien la batalla guanyada, que la colonització en efecte havia reeixit, que els aborígens nus i negres que de tant en tant es topaven i amb qui havien de coexistir no representaven cap tipus d'amenaça. Austràlia va aconseguir la independència de l'Imperi Britànic l'any 1901 i a partir d'aleshores va ser lliure de construir el propi futur com volgués.
Així i tot, els australians de la primera meitat del segle XX, que eren una gent perfectament civilitzada, res a veure amb els convictes que per condemna els precediren durant les primeres dècades de la colonització, no es volgueren conformar amb compartir aquell immens territori amb les tribus que hi havien trobat, que habitaven aquelles terres des de feia més de quaranta mil anys. Res de compartir, digueren. I proclamaren: tot això ara és nostre, perquè nosaltres som blancs i cristians i civilitzats i superiors, mentre que, en canvi, vosaltres només sou púrria, postanimals encara per domesticar, el que sobrà a Déu després de crear el món. I així és com els australians volgueren construir el seu país: destruint tot allò i tots aquells que no se'ls assemblaven, assimilant-los, per dir-ho en llenguatge colonial ensucrat però pervers.
La gran operació assimiladora del govern australià, regit per un sistema de democràcia liberal des del seu origen postcolonial, va consistir a prendre, sovint per la força, els nins petits de les famílies indígenes i sotmetre'ls a un procés educatiu (l'adjectiu té un fons molt negre) que els desaborigenitzés, que els convertís en australians més o menys presentables, és a dir, que parlessin anglès, que se sotmetessin als dictats morals cristians, que creguessin en Déu i que adoptessin els costums tan civilitzats que aquells que els havien segrestat practicaven. Aquesta operació de desaborigenització total, la varen sofrir unes quantes desenes de milers de criatures i no costa gaire imaginar el que aquesta xifra suposa en termes de famílies trencades, de comunitats commocionades, de trauma antropològic, de desfeta col·lectiva emocional i moral.
Aquesta operació, dirigida des de les administracions, va durar fins a la dècada dels 70. Els nins que hi estigueren implicats són coneguts habitualment com els membres de les «generacions robades», i els efectes de tanta malvestat avui encara duren: molts aborígens porten una vida marginal, l'esperança de vida és 17 anys inferior pels aborígens que pels australians occidentals, i l'atur, la criminalitat i l'alcoholisme són molt superiors en les comunitats indígenes. Per a alguns, queda prou clar que, fins fa molt poc, Austràlia no va deixar de ser una colònia penal.

Quan el perdó és una pistola
El passat 13 de febrer, però, el govern australià, en la figura del seu president, va demanar perdó a la comunitat aborigen. Feia molts anys que els portaveus dels indígenes reclamaven un gest semblant, un acte públic de contrició de part del govern, que els australians reconeguessin els pecats, que assumissin la seva condició, no de botxins, però sí d'hereus de botxins. L'anterior primer ministre, John Howard, va refusar durant els seus onze anys de mandat de fer aquest gest, cosa que demostra que, per a una part significativa d'australians, encara és difícil de reconèixer que la seva supremacia està fundada en el terror, la injustícia, l'abús, la força, la sang. Això encara fa que tengui més mèrit la decisió presa per l'actual primer ministre, Kevin Rudd. «El parlament està avui aquí reunit per eliminar aquesta gran taca de l'ànima de la nostra nació», va dir Ruud en un parlament en què, durant quatre minuts, va repetir sense parar la paraula «sorry».
Varen ser moltes les persones que, tant a dins com a fora de l'edifici del Parlament, es varen congregar per seguir el discurs de disculpa oficial, i entre els oients hi havia molts aborígens de les «generacions robades». L'emotivitat es va desbordar, blancs i indígenes s'abraçaren, ploraren junts, uns i altres es tragueren a la vegada un pes de sobre. L'endemà molts diaris celebraven l'èxit històric que havia suposat aquell perdó. I jo tot això ho puc entendre però a la vegada no ho entenc. Vull dir que em sembla molt honorable i meritori que el govern australià hagi decidit disculpar-se per les barbaritats sense fi comeses pels seus compatriotes avantpassats, cal molt coratge i una alta concepció de la dignitat nacional per fer un gest d'aquesta magnitud, i si algú en té cap dubte que pegui un cop d'ull a Turquia i vegi com gestionen allà el genocidi armeni. D'Espanya, avui no en diré res.
Ara bé: el que no entenc és que els aborígens, una majoria d'aborígens, amb un discurs de disculpa en tenguin prou. «Ens trobem aquí en una actitud sincera de reconciliació», va seguir amb el seu discurs el primer ministre Ruud, «per obrir un nou capítol en la història d'aquest gran país, Austràlia». I això és molt humà i sona fantàsticament bé, però parlar de reconciliació, per molta bona voluntat que s'hi posi, és una falsedat històrica, un edulcorament potser no mal intencionat però sí pervers del que en realitat va passar, i sobretot del que a partir d'ara hauria de passar. Perquè no hi ha reconciliació possible quan una de les dues parts en la contesa ha estat sistemàticament destrossada durant anys, durant dècades, durant més d'un segle. No hi pot haver cap reconciliació possible quan un dels dos reconciliats està fet pols per culpa de l'altre.
Que no se'm mal interpreti: no faig una apologia del rancor. Ni estic dient que millor seria que el govern australià no hagués demanat públicament perdó. El que dic és que hi ha pecats històrics que no es poden expiar, taques que cap discurs ni cap lleixiu no poden fer netes. El problema és que tampoc no és just ni històricament pràctic carregar els australians actuals amb la culpa del que varen fer els seus avantpassats. Així doncs: ¿què cal fer? Doncs no ho sé. Potser, si ets del bàndol bàrbar, demanar perdó però a la vegada deixar ben clar que ets conscient que la història és plena de mals irreparables, de dolors sense curació i d'injustícies sense pal·liatiu, i que tu o els teus n'heu infligit. I, potser, si ets del bàndol de les víctimes, dir que agraeixes la intenció simbòlica, però que no pots perdonar, perquè acceptar el perdó no et correspon només a tu, sinó a tants i tants avantpassats morts a qui en vida els varen prohibir fins i tot les paraules. Certament, és un assumpte difícil. En tot cas, el que ningú no hauria d'obviar mai és que, a vegades, les paraules de perdó dirigides a una comunitat destrossada perquè durant molts anys ha estat perseguida i maltractada poden ser, no una disculpa, sinó el tret de gràcia.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.