Des del judici de Paris, als concursos de bellesa hi solen haver flicots. Pensem que el més antic de tots va conduir ni més ni menys que a la guerra de Troia. Paris era fill de Príam i Hècuba, reis de Troia. Eris, la deessa de la discòrdia, l'única que no van convidar al casament del rei Peleu i de la nereida Tetis, va aparèixer al final de la celebració embolicada en un núvol i llançà al banquet una poma d'or que estava destinada a la més bella. Les tres aspirants eren Hera, Afrodita i Atenea. A Paris, príncep troià, li tocà elegir. Totes el van intentar subornar: Hera li oferí poder, Atenea una gran fama militar, i Afrodita li va prometre la dona més formosa de la Terra. Va guanyar Afrodita, que li oferí Helena, i Paris aprofità que Menelau (espòs d'Helena) era a Creta per seduir-la. Va fugir amb ella a Troia i la seva unió va provocar la guerra de Troia.

"Canta, oh Musa, la funesta còlera del pèlida Aquil·les, la qual va ocasionar desgràcies innumerables al poble aqueu. Moltes ànimes d'herois vigorosos va enviar a l'Hades i els seus cossos va lliurar als gossos i a les aus carronyeres com a carnussos...» -així més o menys enceta Homer la seva famosíssima Il·líada. Quins desastres, els de les guerres! Recordem els gravats de Goya (Los desastres de la guerra), que ara són objecte d'una exposició a la Biblioteca Nacional d'Espanya: «Miradas sobre la guerra de la Independencia» s'ha inaugurat a Madrid, comissariada per Valeriano Bozal, i sens dubte podran anar a veure-la els flamants diputats i senadors electes als comicis de demà passat. Per cert que V. Bozal, catedràtic d'estètica de la Universitat Complutense ha dit amb tota naturalitat que «aquesta guerra no és cap motiu de celebració», tot i que s'ha muntat a càrrec dels pressuposts dels fastos de la commemoració nacionalista del 1808. Aquest Bicentenari propagandístic malda d'exaltar la valentia dels espanyols front als francesos i, tanmateix, aquesta exposició pretén altres objectius. En primer lloc, mostra la tesi sobre qui van desencadenar el conflicte -l'Església i la monarquia absolutista de Ferran VII hi són assenyalades directament-, sobre els fets -massacres, bombardejos, morts- i sobre llurs conseqüències -periòdics censurats i abolició de la Constitució de 1812.

Explica Bozal que la primera visió constata un conflicte on la religió hi va tenir molt a veure; d'aquí que Goya dibuixàs molts capellans sempre a l'entorn del poder absolutista, com una premonició dels nous temps marcats per monsenyor Rouco Varela. La segona visió vol deixar clar, el següent: malgrat que la fi de la lluita contra els francesos va comportar l'abolició de moltes llibertats, és evident que l'absolutisme va quedar malferit de tot allò. Potser demà passat passarà quelcom semblant: podria ser que els enemics de Rouco, aquest dimoni de Zapatero i els esquerrans partidaris del laïcisme, acabin per formar govern. Ves a saber què pot passar si Déu vol. La mirada finalment planeja damunt els afrancesats, sempre considerats traïdors per la història oficial, però que al cap i a la fi van ser uns patriotes que volien el millor bé per al país. Sense oblidar els que no eren ni d'uns ni dels altres en aquell diguem-ne bipartidisme de confrontació bel·ligerant, sinó que eren senzillament amants de la llibertat, liberals. Ai las, les minories progressistes mai no ho han tingut gaire sort en aquesta Espanya «de charanga y pandereta», com la qualificava Antonio Machado.

Diuen els qui l'han vista que l'exposició es tanca amb una imatge impactant: un gravat en què es mostra una víctima de la barbàrie, empalada i mutilada, amb una llegenda que diu: ¿Cómo hemos llegado a esto? Vet aquí l'autèntica qüestió que es pot repetir cada vegada que l'home comet un d'aquests grans actes de barbàrie. Si fou l'holocaust, si les guerres més devastadores del segle passat, si els genocidis als Balcans, a l'Àfrica, al Pròxim Orient i Mitjà i més i més..., ocorreguts en temps i espais tan civilitzats, com hem pogut arribar fins aquí? Per què la comunitat internacional ho ha tolerat i ho tolera?

Tornant a Helena, hi ha una tragèdia grega famosa amb aquest nom. L'autor, Eurípides, persona solitària i inconformista, deixa a les seves obres que l'inexorable destí sigui, si més no, acceptat amb resignació, i fa que en algunes de les seues peces, com a Helena, s'hi permeti fins i tot un final feliç. «Moltes són les formes de les divinitats i els déus acaben moltes coses de manera inesperada.. No s'acompleixen les coses que semblava que passarien i un déu troba camí per a les insòlites» -exclama el Cor en finalitzar la peça. Doncs, sí, hem estat joguines mogudes pel caprici dels déus, o pels qui, com el trio de les Açores (Bush-Blair-Aznar), es consideraven tocats per una missió divina. I, ja és de raó, les coses no han anat com ells, mortals malgrat les seves ínfules, havien previst. A Iraq, a Afganistan o allà on el dimoni no hi va per una ànima. Les armes de destrucció massiva, la democratització del país..., falòrnies! Com diu molt bé el Corifeu, «...no et creguis que totes les coses que ha dit siguin certes. (...) Moltes coses surten també de paraules que són mentides». Les coses sovint no són el que semblen. Helena, per exemple, no era dolenta, tot i tenir tan mala fama entre els grecs. Qui té uns mals que no li pertiquen pateix un mal més gros que si fossin veritat, escriu Eurípides, que conta una «altra» versió vertadera. I és que, realment, Paris no va raptar aquella miss univers, sinó que va ser Hermes que se la va endur a l'illa del rei Perseu, a Egipte, i allà va romandre fidel a Menelau mentre aquest manejava les armes per terres teucres. L'Helena de Troia era, en canvi, una efímera imatge que els déus havien presentat en l'èter. «No era ella, els déus ens havien enganyat, perquè teníem a les mans una imatge feta de núvol» -decobreix Menelau. Una feta més de la venjança d'Hera i de la poma d'or de la discòrdia. «I simplement per un núvol vam gastar tants d'esforços? (...) És complicada i obscura la manera com la divinitat es desenvolupa -constata la veu del Missatger.

Res no era, idò, tan simple. Durant la guerra de Troia, Hera i Atenea es van venjar de la seva derrota al concurs de Miss Bellesa Divina ajudant els grecs. Paris va morir a la guerra víctima d'un projectil emmetzinat que li va disparar Filoctetes, un il·lustre guerrer a qui Hèrcules havia donat les seves fletxes. Abans, el feble Paris (no ens enganyem: darrere ell hi havia la mà d'Apol·lo) havia estat la causa de la mort del gairebé invulnerable d'Aquil·les. Al taló, disparau-li al taló, havia recomanat un endeví troià amb traïdoria. La vulnerabilitat acaba sent quasi sempre una qüestió de talonari i per tot arreu surten traïdors.