Qui ha guanyat el debat televisiu? Aquesta és la pregunta que de manera insistent s'han fet els dos darrers dies els mitjans de comunicació sobre el segon debat televisat entre els candidats Zapatero i Rajoy. Confés que de la missa només en vaig veure menys de la meitat perquè, francament, em semblava una repetició bastant avorrida del primer debat, i no tenc el costum de veure les pel·lícules de ficció més d'una vegada, tret que m'hagin agradat molt. I bé, de respostes a la pregunta sobre qui ha guanyat en trobareu per tots els gusts, però francament, saber qui ha guanyat aquesta comèdia m'importa ben poc. El cerimonial d'un debat encotillat i programadíssim fins al més ínfim detall, la campanya més americanitzada "en el pitjor sentit del terme" de totes les eleccions que hi ha hagut a l'Estat espanyol, la ridícula simplificació d'un debat a dos, com si Rajoy i Zaptero fossin els únics candidats, quan és obvi que en alguns territoris de l'Estat els seus partits no són l'opció majoritària, el reduccionisme dels arguments i dels comentaris posats en relleu per la majoria de noticiaris, més atents a l'anècdota i a la frase ocurrent que a l'anàlisi en profunditat... tot plegat em duu a la conclusió que més important que demanar-nos qui ha guanyat, podem afirmar que tots hi hem perdut.

De campanya en campanya, anam endinsant-nos en la democràcia espectacle de manera irreversible. Ja fa dècades que els manuals de publicitat ens ensenyen que el gran secret de l'èxit d'una campanya és l'emissió d'idees clares i simples a través de missatges curts, però és obvi que la recepta ha entrat amb força en la «gran política» "en sentit quantitatiu, perquè des d'un punt de vista qualitatiu mostra un inexorable camí cap a la mediocritat". El sociòleg francès Dominique Wolton assenyalava fa uns anys que la tríada constituïda per polítics, periodistes i opinió pública era el mecanisme que generava els discursos de les campanyes electorals. Però si ens atenem al que hem vist en els dos debats televisius, molt em tem que cada vegada anam a pitjor, i que aquest triangle ha estat substituït per laboratoris tècnics, cuines de xefs del màrqueting, deixant els tres antics membres del triangle en el trist paper d'actors d'una obra preescrita.

Total, la fenomenal posada en escena d'aquests debats televisats ha estat, francament, per llogar-hi cadires: el cronòmetre amb el compte enrere omnipresent a la pantalla del televisor, com si ens hi anàs la vida; els comentaris previs dels locutors de la televisió, encalentint l'audiència; la retransmissió en directe del transcendental moment per al futur del país de l'arribada al plató de televisió dels dos candidats; la seva estreta de mans immortalitzada pel dispar simultani de mil flaixos de càmeres fotogràfiques... oh, quins grans moments! Quina política de més gran altura! A quin punt d'evolució ha arribat el nostre model de democràcia occidental, referència per a tot el planeta!

Això sí, arribada l'hora de la veritat, la periodista encarregada de fer de moderadora va convidar amablement tots els col·legues presents a abandonar al recinte. Hi ha pànic de fer un debat amb els periodistes presents, en el qual tots ells "d'acord, s'haurien de triar amb ponderació de tendències i tot això, és clar que sí" poguessin fer preguntes directes als candidats, i no només a aquests dos, sinó com a mínim a tots els dels altres partits amb representació parlamentària. No, és clar, això no pot ser. Es correrien massa riscos de sortir del guió, de posar en evidència les mancances d'un i altre, de fugir del disseny preestablert i absolutament mil·limetrat decidit pels foscos think tank, veritables autors de la campanya i de tot el que l'envolta...

Perquè, a dir ver, el que hem vist no és absolut un cara a cara, sinó un esquena a esquena. L'autèntic cara a cara no hauria de ser un debat tancat entre els dos candidats majoritaris, sinó un col·loqui obert entre tots els candidats i el poble, com a mínim representat pels periodistes. Però no són bons temps per a la lírica. Seguin avançant cap a la democràcia-espectacle, i cada cop ens costa més saber quin dels dos substantius és el més decisiu.