Qui ha guanyat el debat televisiu? Aquesta és la pregunta que de
manera insistent s'han fet els dos darrers dies els mitjans de
comunicació sobre el segon debat televisat entre els candidats
Zapatero i Rajoy. Confés que de la missa només en vaig veure menys
de la meitat perquè, francament, em semblava una repetició bastant
avorrida del primer debat, i no tenc el costum de veure les
pel·lícules de ficció més d'una vegada, tret que m'hagin agradat
molt. I bé, de respostes a la pregunta sobre qui ha guanyat en
trobareu per tots els gusts, però francament, saber qui ha guanyat
aquesta comèdia m'importa ben poc. El cerimonial d'un debat
encotillat i programadíssim fins al més ínfim detall, la campanya
més americanitzada "en el pitjor sentit del terme" de totes les
eleccions que hi ha hagut a l'Estat espanyol, la ridícula
simplificació d'un debat a dos, com si Rajoy i Zaptero fossin els
únics candidats, quan és obvi que en alguns territoris de l'Estat
els seus partits no són l'opció majoritària, el reduccionisme dels
arguments i dels comentaris posats en relleu per la majoria de
noticiaris, més atents a l'anècdota i a la frase ocurrent que a
l'anàlisi en profunditat... tot plegat em duu a la conclusió que
més important que demanar-nos qui ha guanyat, podem afirmar que
tots hi hem perdut.
De campanya en campanya, anam endinsant-nos en la democràcia
espectacle de manera irreversible. Ja fa dècades que els manuals de
publicitat ens ensenyen que el gran secret de l'èxit d'una campanya
és l'emissió d'idees clares i simples a través de missatges curts,
però és obvi que la recepta ha entrat amb força en la «gran
política» "en sentit quantitatiu, perquè des d'un punt de vista
qualitatiu mostra un inexorable camí cap a la mediocritat". El
sociòleg francès Dominique Wolton assenyalava fa uns anys que la
tríada constituïda per polítics, periodistes i opinió pública era
el mecanisme que generava els discursos de les campanyes
electorals. Però si ens atenem al que hem vist en els dos debats
televisius, molt em tem que cada vegada anam a pitjor, i que aquest
triangle ha estat substituït per laboratoris tècnics, cuines de
xefs del màrqueting, deixant els tres antics membres del triangle
en el trist paper d'actors d'una obra preescrita.
Total, la fenomenal posada en escena d'aquests debats televisats
ha estat, francament, per llogar-hi cadires: el cronòmetre amb el
compte enrere omnipresent a la pantalla del televisor, com si ens
hi anàs la vida; els comentaris previs dels locutors de la
televisió, encalentint l'audiència; la retransmissió en directe del
transcendental moment per al futur del país de l'arribada al plató
de televisió dels dos candidats; la seva estreta de mans
immortalitzada pel dispar simultani de mil flaixos de càmeres
fotogràfiques... oh, quins grans moments! Quina política de més
gran altura! A quin punt d'evolució ha arribat el nostre model de
democràcia occidental, referència per a tot el planeta!
Això sí, arribada l'hora de la veritat, la periodista
encarregada de fer de moderadora va convidar amablement tots els
col·legues presents a abandonar al recinte. Hi ha pànic de fer un
debat amb els periodistes presents, en el qual tots ells "d'acord,
s'haurien de triar amb ponderació de tendències i tot això, és clar
que sí" poguessin fer preguntes directes als candidats, i no només
a aquests dos, sinó com a mínim a tots els dels altres partits amb
representació parlamentària. No, és clar, això no pot ser. Es
correrien massa riscos de sortir del guió, de posar en evidència
les mancances d'un i altre, de fugir del disseny preestablert i
absolutament mil·limetrat decidit pels foscos think tank,
veritables autors de la campanya i de tot el que l'envolta...
Perquè, a dir ver, el que hem vist no és absolut un cara a cara,
sinó un esquena a esquena. L'autèntic cara a cara no hauria de ser
un debat tancat entre els dos candidats majoritaris, sinó un
col·loqui obert entre tots els candidats i el poble, com a mínim
representat pels periodistes. Però no són bons temps per a la
lírica. Seguin avançant cap a la democràcia-espectacle, i cada cop
ens costa més saber quin dels dos substantius és el més
decisiu.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.