Una de les coses que manco m'agrada d'anar al cine és la pudor
de crispetes que hi acostuma a haver-hi, sense tenir en compte el
soroll que fan els que en mengen. Però no queda més remei que
aguantar-se perquè, segons sembla, la venda de crispetes i begudes
és una de les potes essencials que contribueix a fer sostenibles
les sales d'exhibició, i aquí rau la prohibició expressa de
consumir-hi productes que no s'hagin comprat allà mateix. Aquesta
és una situació molt freqüent en els nostres dies i de la qual un
dels primers exemples seria el dels estris d'afaitar Gillette.
Segons explica un interessant article de la revista Wired de la
setmana passada, l'any 1895, King Gillette era essencialment un
inventor frustrat de 40 anys. Venedor de taps de suro i un xic
anticapitalista, havia arribat a escriure un llibre en el qual
proposava que tota la indústria dels Estats Units s'havia de
concentrar en una sola corporació, i que milions d'americans havien
d'anar a viure a una ciutat anomenada Metropolis i que havia de fer
servir l'energia de les cascades del Niàgara.
Sembla però que Gillette va optar, finalment, per seguir l'únic
consell que donava el seu cap: inventar i vendre una cosa que
s'hagués de tirar desprès del primer i únic ús. La idea li va venir
un dia que s'estava afaitant amb una navalla que ja no podia ser
esmolada pus de prima que havia tornat i així va inventar les
maquinetes amb fulles d'afaitar recanviables. Per comptes
d'haver-les de mantenir, un cop emprades es llençaven i se'n feien
servir de noves. La veritat és que, d'entrada, el negoci no va anar
gaire bé, de fet, el primer any només va vendre una cinquantena de
maquinetes i devers 170 fulles d'afaitar. Desesperat, Gillette va
començar a vendre a preus irrisoris maquinetes a l'exèrcit, a bancs
i d'altres empreses per tal que les regalassin als seus clients,
fins al punt que les maquinetes de Gillette anaven de regal amb
paquets de cafè o de llepolies. Deu anys després d'haver començat
aquest negoci, va descobrir que els regals havien donat el seu
fruit, atès que havia generat molts usuaris que compraven les seves
fulles d'afaitar. Els guanys no venien, doncs, de vendre les
maquinetes, sinó les fulles d'afaitar, és a dir, una situació molt
semblant a la del negoci de «Na Peix Fregit». Aquest exemple pioner
el tornam a trobar en els inicis de l'expansió de l'ús de la
telefonia mòbil, no sé si ho recordaran, però hi va haver una
temporada que resultava molt difícil que "per una raó a l'altra" no
hi hagués algú que "fort i no et moguis" no te'n volgués regalar
un, de mòbil.
Segons la revista Wired "i molts d'altres" avui aquest estat de
coses s'ha generalitzat gràcies a Internet. Google, per exemple,
ofereix la major part dels seus serveis de forma gratuïta, la qual
cosa fa pensar molta de gent com fa negoci. La resposta rau
segurament en la intel·ligent forma en la qual ha adaptat la
publicitat a Internet. És el que se'n diu, en anglès, freeconomics,
de free, gratis i/o lliure i que sembla estar basada en l'aparent
paradoxa de la venda "millor dit, distribució" de productes
gratuïts. Però la cosa no és tan estúpida com sembla, atès que el
fet que els serveis que ofereix Google siguin gratuïts, no vol dir
que Google no en tregui una doblerada i justament les tecnologies
han fet que els costs marginals de la distribució d'aquests serveis
siguin pràcticament nuls. Però més enllà d'aquest cas paradigmàtic,
el cert és que avui en dia hi ha multitud d'exemples que no
s'ajusten a les coordenades tradicionals dels models clàssics de
negoci, la qual cosa ha fet que molta de gent "empreses i escoles
de negocis entre d'altres" comencin a estudiar casos, com el del
programari lliure, per tractar d'entendre "i cal suposar que
aplicar" aquestes maneres de fer. Les quals, com demostra el cas de
Gillette, no són tan noves com pugui semblar en una aproximació
superficial. L'únic que tenen de nou és la forma en la qual
Internet les ha possibilitat. Mentrestant, començo a sospitar que
si vull continuar anant al cine, no em quedarà més remei que
sobreposar-me a la meva aversió a l'olor i soroll de les crispetes.
Fins i tot, potser hauré de fer que m'agradin. I és que ja hi ha
cinemes "als Estats Units, és clar" que t'ofereixen l'entrada
gratis amb la compra d'un «pack» de crispetes i beguda.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.