Una de les coses que manco m'agrada d'anar al cine és la pudor de crispetes que hi acostuma a haver-hi, sense tenir en compte el soroll que fan els que en mengen. Però no queda més remei que aguantar-se perquè, segons sembla, la venda de crispetes i begudes és una de les potes essencials que contribueix a fer sostenibles les sales d'exhibició, i aquí rau la prohibició expressa de consumir-hi productes que no s'hagin comprat allà mateix. Aquesta és una situació molt freqüent en els nostres dies i de la qual un dels primers exemples seria el dels estris d'afaitar Gillette. Segons explica un interessant article de la revista Wired de la setmana passada, l'any 1895, King Gillette era essencialment un inventor frustrat de 40 anys. Venedor de taps de suro i un xic anticapitalista, havia arribat a escriure un llibre en el qual proposava que tota la indústria dels Estats Units s'havia de concentrar en una sola corporació, i que milions d'americans havien d'anar a viure a una ciutat anomenada Metropolis i que havia de fer servir l'energia de les cascades del Niàgara.

Sembla però que Gillette va optar, finalment, per seguir l'únic consell que donava el seu cap: inventar i vendre una cosa que s'hagués de tirar desprès del primer i únic ús. La idea li va venir un dia que s'estava afaitant amb una navalla que ja no podia ser esmolada pus de prima que havia tornat i així va inventar les maquinetes amb fulles d'afaitar recanviables. Per comptes d'haver-les de mantenir, un cop emprades es llençaven i se'n feien servir de noves. La veritat és que, d'entrada, el negoci no va anar gaire bé, de fet, el primer any només va vendre una cinquantena de maquinetes i devers 170 fulles d'afaitar. Desesperat, Gillette va començar a vendre a preus irrisoris maquinetes a l'exèrcit, a bancs i d'altres empreses per tal que les regalassin als seus clients, fins al punt que les maquinetes de Gillette anaven de regal amb paquets de cafè o de llepolies. Deu anys després d'haver començat aquest negoci, va descobrir que els regals havien donat el seu fruit, atès que havia generat molts usuaris que compraven les seves fulles d'afaitar. Els guanys no venien, doncs, de vendre les maquinetes, sinó les fulles d'afaitar, és a dir, una situació molt semblant a la del negoci de «Na Peix Fregit». Aquest exemple pioner el tornam a trobar en els inicis de l'expansió de l'ús de la telefonia mòbil, no sé si ho recordaran, però hi va haver una temporada que resultava molt difícil que "per una raó a l'altra" no hi hagués algú que "fort i no et moguis" no te'n volgués regalar un, de mòbil.

Segons la revista Wired "i molts d'altres" avui aquest estat de coses s'ha generalitzat gràcies a Internet. Google, per exemple, ofereix la major part dels seus serveis de forma gratuïta, la qual cosa fa pensar molta de gent com fa negoci. La resposta rau segurament en la intel·ligent forma en la qual ha adaptat la publicitat a Internet. És el que se'n diu, en anglès, freeconomics, de free, gratis i/o lliure i que sembla estar basada en l'aparent paradoxa de la venda "millor dit, distribució" de productes gratuïts. Però la cosa no és tan estúpida com sembla, atès que el fet que els serveis que ofereix Google siguin gratuïts, no vol dir que Google no en tregui una doblerada i justament les tecnologies han fet que els costs marginals de la distribució d'aquests serveis siguin pràcticament nuls. Però més enllà d'aquest cas paradigmàtic, el cert és que avui en dia hi ha multitud d'exemples que no s'ajusten a les coordenades tradicionals dels models clàssics de negoci, la qual cosa ha fet que molta de gent "empreses i escoles de negocis entre d'altres" comencin a estudiar casos, com el del programari lliure, per tractar d'entendre "i cal suposar que aplicar" aquestes maneres de fer. Les quals, com demostra el cas de Gillette, no són tan noves com pugui semblar en una aproximació superficial. L'únic que tenen de nou és la forma en la qual Internet les ha possibilitat. Mentrestant, començo a sospitar que si vull continuar anant al cine, no em quedarà més remei que sobreposar-me a la meva aversió a l'olor i soroll de les crispetes. Fins i tot, potser hauré de fer que m'agradin. I és que ja hi ha cinemes "als Estats Units, és clar" que t'ofereixen l'entrada gratis amb la compra d'un «pack» de crispetes i beguda.