Temps de tristor per als cristians?

La primera d'aquestes sorpreses es produí quan uns bisbes decidiren cridar els creients a ocupar, amb ells, carrers i places de Madrid amb l'objecte de dur a terme una manifestació social en favor, deien, de la família cristiana. Amb motiu d'aquest fet s'ha parlat molt del lloc social del sagrat i del profà; però crec que queda per senyalar el paper mateix del fet esmentat en raó de la seva naturalesa, i tant per a una estimació cristiana com per a una estimació simplement humana. Jo pens que s'ha passat per alt, en resum, que la simple manifestació de quelcom ja conegut "un pensament, una postura", en el carrer o a un altre lloc, no passa ni pot passar de ser un acte de «pressió» social. Una manifestació així el que es proposa no és oferir alguna novetat a les persones, a l'àmbit de la seva llibertat i i amb el desig de contribuir a una millora, sinó que pretén exercir una força per influir físicament en uns fets determinats. Vull dir que un fet així no es proposa obrir i oferir determinats camins mitjançant els fets i les paraules que els serien propis, sinó únicament proclamar-los, enfront d'altres camins, com els millors. Davant el pes i el tipus de missió que l'Església s'atribueix a si mateixa, entenc que això ha de semblar un plantejament pobre als ulls dels homes en general, i pobre i tirant trist, als ulls del creient. Davant pràctiques d'aquesta mena, un tendeix a pensar que l'Església, així com s'ha de preguntar per allò millor que pot oferir als homes, s'hauria de preguntar per la manera adequada "sens dubte molt costosa" de dur-ho a terme. Afegim que aquesta qüestió va unida a una altra, encara més bàsica. És la qüestió fonamental sobre el que l'Església avui ve oferint, sobre el que podria oferir i sobre el que hauria d'oferir al món romput que coneixem.

L'altra sorpresa ha estat la «Nota de la Comisión Permanente de la Conferencia Episcopal Española ante las elecciones generales de 2008». Aquest document ja s'inscriu, a la seva manera, en la categoria de «manifestació» que he considerat abans; però aquí la meva intenció és fixar-me en un dels seus punts, aquell en què els bisbes diuen que els terroristes no són representants polítics de ningú i rebutgen, per tant, el diàleg amb ells com a interlocutors «polítics». Se tracta de dues afirmacions en principi tan evidents "que els terroristes políticament no representen ningú i que no es pot dialogar amb ells suposant-los una representativitat" i, alhora, tan incompletes i insuficients, que en lloc de resoldre el greu assumpte que es planteja, susciten un bon nombre de qüestions noves.

En efecte, si referim estrictament el rebuig dels bisbes a un diàleg amb els terroristes com a interlocutors «polítics», roman a l'aire el cos més seriós de l'assumpte i la proposta es converteix, sorprenentment, en quelcom quasi banal. A més, aquesta negació d'una representació política dels terroristes és el que constantment reiteren tant el Govern com l'oposició més representativa. Quin objecte podia tenir per al bisbes, doncs, dir una cosa tan limitada i alhora tan innecessària? És ver que l'oposició ha acusat sistemàticament el Govern "i contra el que el Govern ha afirmat sempre" de fer concessions indegudes als terroristes. Podrien haver pretès els bisbes així, ésser un tàcit acompanyament d'aquella oposició en les seves acusacions contra el Govern? Però això seria molt dur de pensar.

Una altra manera d'entendre el document dels bisbes és veure en el seu innecessari rebuig d'un tipus de diàleg "el «polític»" la pretensió que l'abast que dita negació arribi, de fet, més enllà del que correspon a les paraules. No veig més interpretacions possibles. Se tractaria que la negació de la part assolís el tot; és a dir, que el rebuig del diàleg merament «polític» exclogués, de fet, tota mena de diàleg. En efecte, treure i posar damunt la taula un assumpte tan seriós com aquest i reduir-ne, llavors, la seva consideració a un sol aspecte ja evident per a tothom, callant tota referència a altres camps i comportaments, sembla suposar que aquests altres camps o no existeixen o són igualment rebutjables (i aquí és de notar una altra rara coincidència dels bisbes amb la postura global de l'oposició sobre aquest punt...). El cert és que un ignora, tanmateix, per què els bisbes han parlat d'aquesta manera, però les omissions que es poden trobar en el seu document semblen demanar, pens que als ulls de molts, ser recordades d'alguna manera. Breument, jo diria el següent.

Recordaria que aquest grup d'homes que políticament no representen, en efecte, cap sector de la societat oficialment reconeguda, almanco es representen a si mateixos. Doncs bé, un entén que això és tot el que es pot demanar perquè un home presti la seva atenció a un altre, i més quan entre ambdós hi ha un greu conflicte a superar. Seria normal que ho entengués així qualsevol home, però davant el document dels bisbes encara hem de recordar que aquesta atenció a l'home, i particularment a l'home que es contempla com «extraviat», pertany als estrats fonamentals del que entenem com a cristià. I si aquest home com a tal deixés d'interessar per raons polítiques, pens que la mateixa funció política ja no seria més que un exercici humiliant del poder. Tenint en compte el llenguatge del document episcopal, es podria dir que en els terroristes es fa present, a la seva manera, quelcom efectivament polític; car la seva actuació sinistra, el consegüent dolor de les víctimes i el de tots, són fets realment polítics "fets que afecten la nostra «polis» com a tal". Doncs bé; tot això em fa entendre que, si aquests homes, avui terroristes, sense engany visible un dia es manifesten disposats a dialogar, en ordre a canviar les coses, amb representants de la societat que han agredit, me sembla que ni en nom de la política "simple administradora de l'humà", ni en nom de l'home, ni en nom de Déu, se'ls pot tancar la porta. Ignorar aquest camí pot haver estès, altre cop, una ombra de tristor sobre el món cristià.

Sebastià Mesquida, professor emèrit del C. Estudis Teològics