La paciència que hem de tenir amb els creients de bona fe, amb els cristians progressistes, amb les persones rectes que no gosen viure, o no volen viure, en una contradicció obstinada... La seva actitud no ens desespera, estam encantats de compartir les espires de lirisme que sorgeix de les contradiccions que es posen constantment de manifest. El meu amic Miquel Àngel Maria, a qui podríeu fiar el que més valoreu, publicava dijous passat un article titulat «Ciència i religió, encara?» Com a bon catòlic progressista, té una benaurada propensió a l'autoengany, cosa que no li ha de retreure ningú, car és molt dur ser catòlic i progressista en un país on, en tant que catòlic, tens els roucos, els cañizares i els martínez caminos a la cúpula organitzativa de la teva fe. Miquel Àngel Maria arriba a fer un pronòstic tan benèvol com aquest: «...(la religió) o bé aprèn a conviure amb els nous corrents del pensament i de la ciència, o es quedarà irremissiblement aparcada en un racó insignificant i marginal». Amic meu, ja la veus, la religió, cada dia més polent, i ara en una onada d'integrisme altament tòxic, cada dia més poderosa i amenaçant, cada dia més bel·ligerant amb els nous corrents del pensament i de la ciència..., ja la veus, no va camí de ser irremissiblement aparcada en un racó insignificant i marginal. Al contrari, al contrari, Miquel Àngel Maria. I mira que em sap greu, per tu i per tots els amics cristians ocupats tenaçment en l'alquímia preciosa de crear un sistema d'idees en què ciència i fe avancin en la mateixa direcció alliberadora de l'home. Siguem una mica senzills, ciència i religió s'ocupen de coses distintes i en planetes autònoms, sovint molt allunyats. El fet que es puguin propiciar episodis de comunicació entre les persones de ciència i les de religió no canvia substancialment les coses. Tampoc la coincidència en camps on es mira d'atenuar el sofriment humà. I el fet que una persona vulgui treballar per la ciència i professar alhora la seva fe religiosa, ni és nou ni presenta més problemes que el de l'harmonització vital de dos interessos d'ordre diferent. Però no passa gran cosa. Les persones hem de dur, facem el que facem, amb fe o sense, un carregament sovint feixuc de contradiccions. No ens n'hem d'emmalaltir perquè els Reis siguin els pares. Les contradiccions ens poden enriquir (també ens poden fer tornar beneits). Aquesta contradicció és en l'origen del Cant espiritual de Palau i Fabre -al cel sia-, que exigeix a Déu que existeixi i se li faci present per poder-lo reconèixer. Quant a la dimensió pública de la vivència religiosa, amic Miquel Àngel Maria, és un afer entre vosaltres, lamento dir-ho així. Els altres no podem fer res per canviar una església que projecta la seva moral en la societat per boca de l'extrema dreta catòlica, mentre la immensa majoria de catòlics, la immensa majoria, calla i deixa la resta de la societat als peus de les bísties.