Una de les sensacions més accentuades que es pot tenir durant el temps de campanya electoral és que ens estan prenent el pèl, que simplement els partits polítics ens consideren idiotes. Potser ja és el que som, no ho nego, basta veure els índexs de lectura i de fracàs escolar, per això deu ser que les campanyes electorals retornen una imatge bastant miserable de nosaltres mateixos, encara que totalment en la línia de la mediocritat del país. El debat de l'altre dia ho va delatar de manera indigna: cap dels dos candidats va fer ni la més petita referència a dos esdeveniments primordials en temes de política internacional, delatant un indigència mental realment alarmant. Ni una paraula sobre Kosovo, ni sobre l'Afganistan, i això que als dos llocs hi ha tropes espanyoles, enfrontades a una tessitura on s'hi juga bona part del futur d'Europa i del planeta. D'això en podríem dir provincianisme; Zapatero recordant-se dels illots de les Açores i Perejil, i Rajoy dient, com en la més barroera sobretaula: «jo sóc amic de Merkel i Sarkosy, mentre vostè és amic de Chávez i Castro»? Bé, a mi tot això em fa molta pena. No entenc per quina perversió intel·lectual jo els hauria de votar. Els de l'esquerra espanyola, a més, han començat proclamant que convé que guanyin ells perquè els altres són pitjors, és a dir: «més us val que entrem nosaltres, que si no tornaran ells, ai». Fins i tot hi ha un cartell electoral del PSOE on els quatre capitosts de la dreta s'acosten amenaçadors, com els pistolers de Reservoir dogs, el gran film de Tarantino, ara mal usat per fer-ne demagògia. Tot s'hi val en aquesta brega de carrer, ja que l'adversari polític ha passat a ser considerat simplement un enemic. És així com el que més importa és la punyalada, l'emboscada a traïció, enfonsar la flota de l'altre costi el que costi, i sempre sense idees, sense amplitud i sense cap tipus de consideració per a l'elector intel·ligent, que encara espera veure un bon intercanvi d'arguments i consideracions polítiques.

Melcior Comes, escriptor