Després de tots aquests anys, una de les errades més comunes que es repeteixen sovint, es produeix quan vénen a cercar el llibre del savi Joan Mascaró i Fornés i ens demanen si tenim «Llenties de foc», tot referint-se als Lamps of fire, que és el llibre Llànties de foc on Mascaró arreplega allò que troba positiu de cada tipus de creença. D'aquest error, se'n deriva una bella imatge no del tot inexistent si tornam (o baixam) a Ciutat de nit, per la de Manacor. Fent les costes de Xorrigo, des del volant s'albira, vespre entrat, tota aquella caliuada de lluquets (que la fan tan maca de nit) ben escampats, talment un grandiós plat de llenties incandescents.

És un error que es repeteix i que no neguiteja, té certa gràcia estètica, i cada cop més, quan passen els anys i observes que ens repetim com l'all, que fins i tot en els errors més recercats ens semblam molt els uns als altres, a l'hora d'aconseguir quelcom amb el mínim esforç. Quasi sempre és gent grandeta la que ve a cercar aquest llibre recomanat per alguna amistat d'aquelles amb les quals han compartit una mateixa saviesa popular a l'hora d'aguantar les inclemències de la història i, al mateix temps, a l'hora de saber valorar la fortuna efímera del poder tenir a diari un plat calent a taula. Llenties de foc pot ser el títol d'un llibre que resta a l'espera que algú l'escrigui, tot recreant-se en una escaldada de llengua. No és pas capçalera que correspongui al darrer i meravellós llibre del sr. Andreu Manresa: Invitació a la felicitat, un dels pocs llibres escrits per un lector planià que no ha intentat plagiar-lo, però que n'ha tret rendiment, talment una ració de la nostra diminuta varietat, minúscula i compacta, sense pellerofa de forçada retòrica. Així i tot, s'escaurien i bé, al voltant de l'ou frit amb randeta que proposa l'autor de Felanitx. Tanmateix, en les coses més insignificants i senzilles es troben les grans riqueses per als sentits. L'autor de Felanitxeràlia n'és doctor pel que es mostra en el seu últim treball. L'editor d'Hiperdimensional està fent una gran feina amb aquesta col·lecció dedicada a la gastronomia.

Ara fa devers mig any una altra editorial, Ediciones del Oriente y el Mediterráneo (especialitzada en assajos i novel·les d'autors magribins), feia arribar a les llibreries de les Illes, un hermós monogràfic del ciuró, el llibre: Tratado del garbanzo dels autors Farouk Mardam-bey i Robert Bistolfi, i desplegava en 224 pàgines, tota la història d'aquest bell llegum que en la varietat illenca, també destaca per la seva petitesa i qualitat. No estaria gens malament que algú conseguís fer el mateix amb un altre llegum encara més nostre i molt més impressionant per la seva botànica, el garrover. Quan més va, més convençut està, qui aquestes ratlles escriu, de la gran possibilitat que fos aquest arbre nostre, la mateixa i autèntica escala que fa servir en Joanet de sa jerra per anar a veure Sant Pere, tot desfressat al·legòricament de favera. Una d'aquestes belles i esponeroses femelles que ens porten al cel d'aquest ascetisme universal i mascaronià tancant el relat de forma més circular impossible, com la mateixa vida, com els mateixos nius que a les seves branques s'hi pengen. Com un tot, com un ciuró, com un no-res. Com una llentia minúscula i incandescent de la imaginació en la nit de tots nosaltres.