Després de tots aquests anys, una de les errades més comunes que
es repeteixen sovint, es produeix quan vénen a cercar el llibre del
savi Joan Mascaró i Fornés i ens demanen si tenim «Llenties de
foc», tot referint-se als Lamps of fire, que és el llibre Llànties
de foc on Mascaró arreplega allò que troba positiu de cada tipus de
creença. D'aquest error, se'n deriva una bella imatge no del tot
inexistent si tornam (o baixam) a Ciutat de nit, per la de Manacor.
Fent les costes de Xorrigo, des del volant s'albira, vespre entrat,
tota aquella caliuada de lluquets (que la fan tan maca de nit) ben
escampats, talment un grandiós plat de llenties incandescents.
És un error que es repeteix i que no neguiteja, té certa gràcia
estètica, i cada cop més, quan passen els anys i observes que ens
repetim com l'all, que fins i tot en els errors més recercats ens
semblam molt els uns als altres, a l'hora d'aconseguir quelcom amb
el mínim esforç. Quasi sempre és gent grandeta la que ve a cercar
aquest llibre recomanat per alguna amistat d'aquelles amb les quals
han compartit una mateixa saviesa popular a l'hora d'aguantar les
inclemències de la història i, al mateix temps, a l'hora de saber
valorar la fortuna efímera del poder tenir a diari un plat calent a
taula. Llenties de foc pot ser el títol d'un llibre que resta a
l'espera que algú l'escrigui, tot recreant-se en una escaldada de
llengua. No és pas capçalera que correspongui al darrer i
meravellós llibre del sr. Andreu Manresa: Invitació a la felicitat,
un dels pocs llibres escrits per un lector planià que no ha
intentat plagiar-lo, però que n'ha tret rendiment, talment una
ració de la nostra diminuta varietat, minúscula i compacta, sense
pellerofa de forçada retòrica. Així i tot, s'escaurien i bé, al
voltant de l'ou frit amb randeta que proposa l'autor de Felanitx.
Tanmateix, en les coses més insignificants i senzilles es troben
les grans riqueses per als sentits. L'autor de Felanitxeràlia n'és
doctor pel que es mostra en el seu últim treball. L'editor
d'Hiperdimensional està fent una gran feina amb aquesta col·lecció
dedicada a la gastronomia.
Ara fa devers mig any una altra editorial, Ediciones del Oriente
y el Mediterráneo (especialitzada en assajos i novel·les d'autors
magribins), feia arribar a les llibreries de les Illes, un hermós
monogràfic del ciuró, el llibre: Tratado del garbanzo dels autors
Farouk Mardam-bey i Robert Bistolfi, i desplegava en 224 pàgines,
tota la història d'aquest bell llegum que en la varietat illenca,
també destaca per la seva petitesa i qualitat. No estaria gens
malament que algú conseguís fer el mateix amb un altre llegum
encara més nostre i molt més impressionant per la seva botànica, el
garrover. Quan més va, més convençut està, qui aquestes ratlles
escriu, de la gran possibilitat que fos aquest arbre nostre, la
mateixa i autèntica escala que fa servir en Joanet de sa jerra per
anar a veure Sant Pere, tot desfressat al·legòricament de favera.
Una d'aquestes belles i esponeroses femelles que ens porten al cel
d'aquest ascetisme universal i mascaronià tancant el relat de forma
més circular impossible, com la mateixa vida, com els mateixos nius
que a les seves branques s'hi pengen. Com un tot, com un ciuró, com
un no-res. Com una llentia minúscula i incandescent de la
imaginació en la nit de tots nosaltres.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.