Estic prenent un cafè amb llet. Fa temps que no ho feia; però, avui he decidit retornar als vells costums, de prendre'm els diumenges matí amb una certa parsimònia; i no sé ben bé per què. Deu ser que em faig gran, rumiï. Recordant vells temps, i malgrat els continus consells assenyats i recriminatoris del meu cardiòleg, envers el cafè, m'he decidit per la beguda estimulant, com feia fins fa uns pocs anys. Els diaris diuen que Unitat ha dit «basta» al bipartidisme. «Basta», em repeteixo mentalment. Vaja! que ja n'hi ha prou. No li don més voltes al mot. Si surt elegit el seu candidat a Madrid, el proper 9 de març, ell tot sol acabarà amb aquesta «lacra social del bipartidisme». M'atur. Faig un altre glop de cafè. Mir el sostre. Pens: però, no està aquest senyor ja a Madrid? I no hauria pogut acabar ja també a la Cambra Alta amb aquest malaurat bipartidisme? I no ho ha fet? Per què? Ho aconseguirà potser? Un soroll detura els meus pensaments. Mir al carrer i passa una veïnada estrepitosa amb el seu fill. Toni! crida, Toni! vine i no em fugis! Deix de mirar la finestra. Rellegeixo allò escrit. Bé, em dic, he d'entrar al fons. Com és possible que un grup de gent que representa globalment sobre un 10% de la Cambra autonòmica pot aconseguir un escó al Senat? Ara, els titulars dels diaris i el «basta» ja em queden més llunyans, i em sonen a glòria celestial. La política, em responc. La necessitat d'acords, el sobredimensionament dels grups minoritaris. I, sense saber per què, una espurna de llum il·lumina els meus ulls. I ara? De sobte, per què pens en l'Estatut? Una força m'obliga a aixecar-me de la cadira. Però, m'assec de nou. Canviï de pantalla i penetro en els móns laberíntics de www.parlamentib.es, Lleis, Estatut d'Autonomia. Iniciï la meva recerca frenètic. Record. No, no record. On era? I em veig forçat a buscar article per article, fins que arrib al cinquanta: el Parlament elegirà de forma proporcional a la representació de la Cambra els senadors autonòmics. A partir d'aquestes eleccions, com que ja tenim més d'un milió d'habitants i ens pertoquen dos senadors, automàticament seran els dos decidits pels grups majoritaris de la Cambra, un per a cada un, tret que un sigui aclaparadorament major que l'altre i n'hi toquin dos. Amb això, es restituirà la proporcionalitat en la representació. Així, el segon partit, sigui el que sigui, compti amb el triple o el quàdruple de volts que el següent, o amb un vot més tant li fa, decidirà ell sol el seu senador. Com poden veure, n'hi ha d'altres, que són molts més, que també tenen dret i ganes a dir: prou.
Valentí Valenciano, professor
