La gana i la rauxa del senyor Feines
Potser el lector sabrà qui és Steve Jobs o potser no en tendrà ni idea o potser només li sonarà molt vagament el nom. El que és segur és que, en un moment o altre de la seva vida, la majoria de lectors ha utilitzat alguns dels productes que aquest visionari de les noves tecnologies -així l'anomenen alguns- ha ideat o ha inventat, ja sigui un ordinador portàtil marca Macintosh o un determinat telèfon mòbil (dit iPhone) o un d'aquests comodíssims aparells petits i també portàtils que serveixen per escoltar música en qualsevol lloc, que se'n diuen iPod i que, poc després de sortir al mercat, moltes altres empreses provaren, amb èxit relatiu, de copiar.
Evidentment, l'èxit de Jobs -l'èxit de la seva empresa, Apple, i de tots els projectes que ha emprès, entre els quals destaca la productora Pixar, que va ser la primera, l'any 95, a produir un llargmetratge d'animació per ordinador, i que des d'aleshores ha anat creant una filmografia senzillament extraordinària, en la qual destaquen títols com Toy Story, Cars o Ratatouille- l'ha convertit en una mena de messies de l'era digital, admirat i envejat per masses i masses de joves estudiants que omplen les aules de les universitats americanes però que, més que no pas graduar-se per aconseguir un títol, sobretot desitgen amb totes les forces d'arribar un dia a muntar la seva pròpia empresa i revolucionar el món amb inventiva i audàcia i convertir-se, com el seu ídol, en reverenciats multimilionaris. Conscients de la fama del senyor Jobs, llinatge que en català literalment vol dir «feines», els directors de la Universitat de Stanford van demanar-li que, el mes de juny del 2005, hi fes el discurs de graduació. Potser perquè, com diu ell mateix al principi del seu parlament, mai no va poder graduar-se, a pesar de la il·lusió que li feia a la seva mare biològica, i potser perquè aquesta ocasió és el més a prop que mai ha estat d'aconseguir un títol universitari, el discurs que va pronunciar el senyor Feines davant els estudiants de Stanford és tan bo, tan perfectament exemplar i memorable.
En el seu discurs, Jobs bàsicament hi explica -i és sobretot per això que resulta exemplar- la seva vida: una vida que, probablement, no passaran gaires anys abans no se la comencin a disputar productors i guionistes de cine, per fer-ne una pel·lícula que, segurament, acabarà reportant un Oscar a l'actor que la protagonitzi. Si Charles Dickens fos viu i es cregués Tom Wolfe, la vida de Jobs dóna també per a una gran novel·la. Fill d'una mare fadrina jove i sense possibilitats que va donar la seva criatura en adopció i que va posar la condició que només poguessin adoptar-la uns pares amb carrera universitària, condició que finalment no es va complir, la vida de Jobs ha estat marcada per tots els triomfs i totes les adversitats imaginables.
Jobs era un mal estudiant que a classe s'avorria i que, a pesar del desig de sa mare, als sis mesos ja va renunciar a la universitat. Tot i així, als vint i pocs anys ja va crear la seva pròpia empresa (Apple), amb un amic, al garatge de ca seva. Una empresa que, com que foren pioners dels ordinadors portàtils i de la riquesa de tipografies en informàtica, els va convertir en milionaris amb poc més de trenta anys. Però l'aventura empresarial va acabar malament per a Jobs: a causa d'uns embolics que no vénen al cas, el seu col·lega el va fer fora, i així el geni precoç i de sobres adinerat es va trobar que li havien pres tot allò en què havia posat totes les il·lusions i ambicions durant l'última dècada.
Tot això explica Jobs al discurs de la universitat de Stanford, tot això i bastant més. Segueix dient el senyor Feines que quan es va trobar al carrer va sentir-se alliberat, alleugerit per no haver de carregar amb el pes de l'èxit. Això feu que entrés en un dels períodes més creatius de la seva vida: va fundar una empresa que es deia NeXT, i també la ja esmentada Pixar. Les coses, doncs, li tornaven a anar bé. Fins i tot s'enamorà, es va casar i començà a construir la pròpia família. L'èxit total, però, li va arribar a finals dels noranta, quan Apple va comprar NeXT i, així, ell va poder tornar a la «seva» empresa, que, d'ençà del seu retorn, és un dels titans del mercat tecnològic.
Cert que no tot han estat alegries. L'any 2004, a Jobs li van diagnosticar un càncer de pàncrees fulminant. El pronòstic era que li quedaven entre tres i sis mesos de vida. Quan li donaren la notícia, eren les vuit del matí: el metge li va dir que se n'anés a casa i comencés a posar en ordre els seus assumptes, pensant en la mort, i que al vespre tornés, que li practicarien una biòpsia per confirmar el diagnòstic fúnebre. No el van confirmar. Resulta que el càncer de pàncrees de Jobs era d'un tipus especial, que es podia curar amb cirurgia. Ara el senyor Jobs viu bé, i sembla completament recuperat, pletòric de salut és com se'l veu durant el seu discurs de Stanford. Un discurs que, potser pensarà el lector, deu ser avorrit i pedant i fins i tot vanitós: ¿què se'n pot esperar d'un empresari tan triomfal, podrit de diners, que tota la vida se la deu haver passada envoltat d'estris tecnològics sofisticats i superextravagants? Doncs no senyor. El discurs de Jobs és exemplar perquè la seva vida és exemplar, però també per l'actitud amb què ell se l'ha presa i pel to amb què ara la conta. Davant dels estudiants entregats de Stanford, Jobs no parla com un triomfador ostentós, sinó com un entusiasta agraït. No crec exagerar gaire si dic que, en certa manera, Jobs podria formar part d'aquells treballadors infatigables que l'atrevit Rimbaud va vaticinar que en un futur el succeirien. Potser és perquè encara li queden ben presents les marques d'una educació contracultural que el va dur a viatjar per la Índia i a experimentar amb LSD, que el parlament de Jobs és menys el d'un home de negocis que el d'un veritable poeta.
Procureu aprendre dels cops que vos anirà pegant la vida, diu Jobs als estudiants, no perdeu mai la fe, no vos conformeu a fer qualsevol cosa, a viure de qualsevol manera, vulgueu fer una feina genial, vulgueu viure amb persones que de veritat estimeu i vos estimin, no vos conformeu mai, si no heu trobat allò que voleu, seguiu cercant-ho, sigueu valents, tingueu esperança, això els va dient Steve Jobs, i l'últim consell que els dóna -ja al final del discurs- és «stay hungry, stay foolish», seguiu afamats, seguiu arrauxats.
Gana i rauxa, és a dir, ambició i atreviment, il·lusió i empenta: no em sé imaginar una millor recepta per acarar tots els aspectes de la vida que aquesta que dóna el senyor Feines. Ara bé, si em demanau per què m'ha vengut avui tot això al cap, no crec que pugui donar-vos cap resposta. Tot i que el fet que estigui a punt de començar la campanya electoral de les pròximes eleccions espanyoles -la més absoluta grisor i la pura desesperança com a únic resultat possible- potser hi té alguna coseta a veure.