Fa pocs dies he rebut la luctuosa notícia del traspàs de l'amic Humberto Garcia Piedra. Segons m'han contat, Humberto va morir així com va morir: discutint amb els metges que l'assistien ja que ell pensava que amb la medicació que prenia era impossible que tornàs a tenir un altre atac de cor. Els deia, al metges, que no s'ocupassin més del cor i que el medicassin contra l'atac agut d'artritis que era el que ell creia que realment tenia. Dissortadament els metges tingueren raó i fou el cor d'Humberto el que deixà de bategar per sempre més. Que descansi en pau.

Vaig conèixer Humberto l'any 1983 a Saragossa. S'havia matriculat de la meva assignatura, que era una de les moltes que li faltaven per acabar la carrera de medicina. Ben aviat va demanar hora per una entrevista, que fou llarga i sucosa. Aviat, també, vaig descobrir que Humberto el que volia no era aclarir algun dubte, sinó demostrar-me com de molt sabia sobre política econòmica internacional, especialment la nord-americana. Discutir i tenir raó Aquella primera trobada fou seguida d'altres en forma de classes d'anglès que Humberto, tot i ser cubà d'origen, parlava -al meu parer- de forma brillant i clara. I és que Humberto regentava diverses acadèmies d'anglès, dues a la mateixa Saragossa, el dies laborables, i altres dues a Calatayud i a Egea de los Caballeros, els cap de setmana. Com ho arreglava per poder fer tantes hores de feina? De manera molt senzilla o molt complicada, segons es miri. I és que Humberto era bígam i les dues dones eren les encarregades de donar les classes. Segons em digué el mateix Humberto, que tenia tres fills, amb cada una de les mares, cap de les dues dones sabia de l'existència de l'altra, la qual cosa suposava, per exemple, que a una dona, li havia de dir a les quatre del matí que se n'anava a estudiar a casa d'uns amics que eren molt matiners i a l'altra, quan arribava a ca seva, que venia d'estudiar amb uns amics que eren molt noctàmbuls. La meva dona mai va creure la història que cap de les dues dones no sabien de l'existència de l'altra, però jo he de dir que tinc els meus dubtes perquè el que es cert és que un dia Humberto va entrar al meu despatx, panteixant, amb un paquet enorme a les mans. Jo no vaig poder aguantar més i li vaig demanar a veure que c.... duia dins el paquet. Va fer un foradet al paper i em va dir que encara que no ho cregués era una llanxa neumàtica a la qual havia d'aplicar un motor fora borda, per què? -li vaig demanar. -«Per anar per l'Ebre?» Ell em digué que tenia previst aquell estiu, dur de vacances una família a Cambrils i l'altra a Salou per estar a prop i sense perill, i que per qüestions de rapidesa, seguretat i discrecció havia decidit fer els viatges entre Salou i Cambrils per mar i no per terra. No sé a quina hora projectava fer-ho. Humberto tenia algunes gotes de sang -no moltes: crec que d'una padrina o repadrina- negra. Ell em deia, tanmateix que aquestes gotes determinaven un poc el seu físic la seva manera de ser i de veure el món. Un dia li vaig demanar a veure per què era que amb les possibilitats que tenia el Carib, el turisme allà s'hi havia desenvolupat tan poc. «Quieres saberlo, Paco? Porque somos negros, porque somos negros! Tu pon un negro en la recepción de un hotel. Pasa una mulata vacilona por delante del hotel i el negro -te lo asseguro- sin dudarlo sale detrás de la mulata, abandona la consergeria, el ordenador, los clientes y al dueño del hotel, y ya no vuelve. No, Paco, no vuelve». Humberto va acompanyar aquestes paraules amb un gest del braç i un caminar que volien i aconseguien imitar perfectament, el conserge negre. Humberto tenia dos somnis quan vivia a Saragossa: arribar a ser president populista de Cuba -tenia una magnífica oratòria i sabia tots els recursos de la retòrica- i fer doblers per poder muntar un bar molt modern amb cascades d'aigua, jardins interiors, música Hawaiana etc. «Però, on?» li vaig demanar quan em contà l'assumpte del bar. L'home no va dubtar gens: «En Soria», em digué. Jo vai replicar tot estranyat: «En Soria?». «Paco, lo tengo bien estudiado: allí no hay competencia», «Y tú que harías en el bar?». «Los soufflés: es lo que más me gusta del mundo. Con una llama bien alta».