Diumenge passat, el Parlament de Kosovo va declarar la independència de la que fins 1989 havia estat província sèrbia i, de llavors ençà, un territori idependent de facto de Belgrad i tutelat per Nacions Unides. A jutjar pels posicionaments, reaccions i opinions que la cosa ha suscitat entre nosaltres, Kosovo ens importa molt poc: el 90% del que s'ha dit, s'ha escrit o s'ha fet ha vingut motivat, en un sentit o un altre, pel fantasma del paral·lelisme amb la nostra situació o amb situacions properes. Kosovo ha estat usat com a pretext: el futur (ben incert, d'altra banda) dels albanokosovars i de la minoria sèrbia no és tan important com el que ens aporten, argumentalment, per parlar de la inviolabilitat de les fronteres o del dret a decidir. Així, no és estrany que ens equivoquem tots.
S'equivoca, en primer lloc i de manera estrepitosa, el govern espanyol, que es nega a reconèixer la independència del nou estat. Dins de la Unió Europea, Espanya queda aleniada amb Bulgària i Xipre, enfront del Regne Unit, França, Itàlia o Alemanya, i, a l'escena global, queda com a bastió a l'Europa Occidental de la tropa capitanejada pel demòcrata Vladimir Putin. Moratinos renega de la independència kosovar (com ha renegat del suport a les causes sahrauí o palestina: ja iguala Sant Pere en negacions), un procés que ha tingut el seu company de partit Javier Solana com a artífex destacat. Mentrestant, Espanya continua a la KFOR (la força de l'OTAN a Kosovo), i els funcionaris de Moratinos preparen la nostra participació a EULEX, la missió civil europea de suport al procés kosovar. Tot plegat, una mica mal d'explicar.
S'equivoquen, en general, els que s'oposen al reconeixement de Kosovo al·legant la inviolabilitat de les fronteres, com si aquest argument es pogués aplicar allà on hi ha una voluntat amplíssima d'exercir la sobirania per part d'un grup nacional i, sobretot, allà on s'han donat les circumstàncies de Kosovo: un grup nacional que constitueix el 90% al seu territori, minoritzat durant anys, inequívocament partidari de la independència, i que va veure contestat el seu desig d'alliberament, expressat majoritàriament de manera pacífica, amb una agressiva campanya de neteja ètnica. Negar el dret de Kosovo a la independència és donar la raó a Milosevic. Entre els que ara no volen reconèixer el nou estat, n'hi ha que varen donar suport a la intervenció de l'OTAN el 1999: curiosa solidaritat amb Sèrbia, que els porta a defensar la seva sagrada integritat territorial però que no veu amb mals ulls la contenció dels seus excessos per la via militar.
S'equivoquen, finalment, els que celebren la independència corejant l'eslògan «Avui Kosovo, demà Catalunya» (o demà Illes Balears, o Mallorca). I no, per descomptat, perquè l'aspiració a la independència no sigui legítima, sinó perquè el bany de sang que ha estat Kosovo durant massa temps no en pot fer mai cap exemple de res desitjable. Com tampoc la situació actual de la convivència entre els grups nacionals que en formen part: els meus ulls han vist com un sacerdot ortodox sortia protegit dins d'una tanqueta de la KFOR del recinte del monestir de Decane, tot ell envoltat de barreres de filferros. He arribat a llegir en alguna banda que a algú la declaració d'independència de diumenge passat li produïa una «sana enveja». No record qui era, però esper que fos algú prou jove com per no recordar les imatges dels anys 90.
