Tenc la impressió que el postfidelisme serà molt menys traumàtic del que molta de gent espera. Vaig ser a l'Havana a final de setembre i a principi d'octubre del 2006 amb el company Pedro Prieto, quan el règim cubà no deixava entrar periodistes estrangers. Poguérem passar com a turistes i viure aquell ambient, pràcticament idèntic a l'actual. Crec que aquest neocastrisme que encarna el germà Raúl derivarà cap a una certa obertura econòmica a l'estil xinès o vietmanita sota el control de ferro del partit comunsita en matèria política, però permetent que gent addicta al règim pugui anar acumulant capital per fer-lo servir de coixí quan arribin moments difícils. Basta veure qui obté allà permisos per obrir restaurants o establiments privats per entendre que la xarxa castrista es prepara per mantenir el poder passi el que passi, però sense ofegar el poble.
Crec també que a Cuba s'està estenent un doble comportament, molt semblant al que passà a Espanya entre el 1973 i el 1975, període que va des que Franco cedí la presidència del Govern primer a Carrero i després a Arias Navarro, mentre el dictador cada cop s'aïllava més de la realitat. També aleshores es produïa un fenomen molt singular: la massa dels antics franquistes anava adoptant un doble discurs. Segons amb qui parlassin semblaven encara de la vieja guardia, segons amb qui ho fessin ja pareixien aquells demòcrates de tota la vida que brotaren com bolets a partir del 1976. A l'Havana ocorre el mateix. A més, és molt divertit (i perdó pel cinisme): si a un cubà li parles en retòrica marxista leninista clàssica, ell et respon en retòrica marxista leninista. Però si li parles com un liberal occidental, amant de l'economia de mercat, ell també té preparat aquest discurs. El cubà normal i corrent té les dues cartes dins la butxaca i espera.
La clau és l'aparell del règim: els alts funcionaris, l'Exèrcit, la cúpula del PC i la xarxa empresarial pròpia. És a dir, els que tenen molt a perdre si es produís un canvi traumàtic que, en el fons, no convé a quasi ningú a Cuba i sí moltíssim als centenars de milers d'exiliats a Florida.
No crec que Fidel Castro visqui gaire, però estic convençut que amb Raúl es mantindrà una certa estabilitat amb la mà oberta als canvis lents i controlats. També la presència d'empresaris estrangers a Cuba, començant per la forta implantació balear, fa pensar que aquests inversors estan objectivament interessats en la transició pausada i mesurada.
Un altre factor que poca gent té en compte és que una part molt alta de la població que viu a l'illa és mulata o negra (una bona part dels blancs són els que fugiren a Miami). És gent amb una gran dignitat personal, ben alfabetitzada i, sovint, amb una notable o gran formació. Anhela la llibertat, però té una porada de l'oligarquia empresarial nord-americana. Els cubans s'adaptaran al que vingui. Volen democràcia, però no que els facin fora del seu sembrat.
