Un amic meu diu que s'ha de mirar la gent als ulls, si pretenem captar els sentiments i emocions d'algú. Com supòs que saben ben bé, per a les cases de publicitat els ulls són una arma de seducció. Però, alhora, també, mitjançant els ulls les persones expressem tota una altra gamma d'estats d'ànim: somnis, il·lusions, esperança, empenta... o abatiment, enyorança, melancolia, desesperació. Segons els experts de llenguatge no verbal, els ulls, sobretot, ens mostren sis emocions fonamentals: por, ràbia, menyspreu, alegria, tristor i sorpresa.

Quan vénen les eleccions i els carrers s'omplen de propaganda, un exercici a practicar és no llegir res i, simplement, observar a fons el rostre dels nostres benvolguts aspirants a President, els quals, al cap i a la fi, són els que pilotaran una part del nostre futur. La seva cara ens expressarà prou coses, que no tenen res a veure amb allò que li fan recitar a la boca. És clar que ens poden recriminar la nostra predisposició inclinada envers algun. Cert. Ara bé, malgrat això, els recoman que clavin la vista als seus ulls, a la recerca de l'essència de la persona, a indagar sobre els abismes i virtuts que ens transmet la seva mirada, encara que aquesta hagi estat escollida entre una allau de diapositives o negatius, o hagi sofert el retoc d'un maquillatge subtilment amagat. Malgrat tota aquesta cosmètica virtual, el fons dels ulls possiblement és una part ben difícil a trasmudar. A més, s'ha de tenir en compte que no basta a perllongar una llambregada d'uns segons i ja està. No. La foto ha de ser objecte d'una visió reposada, tranquil·la, equànime, més pròpia d'una badada majestuosa que de la recerca d'una simple informació. Hem de procurar contactar amb el fondal de l'ànima del nostre interlocutor. Si ho aconseguim, no cal que llegir més propaganda; perquè hem descobert la persona, aquella que demana el vot i la qual pretén que ens refiem. Si desitjam aprofundir més, sobre el què, altra cosa seran els programes electorals, els quals, també, s'han de sospesar i avaluar; però ara això no ve al cas. Per què, de què ens serveix que ens prometin el paradís si quan miram fixament a l'avalador no té crèdit?

Valentí Valenciano, professor