De tota la vida que per a mi ha estat un ocelló que li he trobat una bellesa, una harmonia especial, la cadernera. La capriciosa combinació de colors del seu plomatge en negre, groc, blanc, gris, marró intens, sobretot els mascles... I el millor, el més bell de tot, la clapa vermella envoltant el bec, que segons sor Margalida, la monja responsable de les meves primeres lletres esburbades escrites damunt paper, ploma de plomí esquerdat, mullada dins el tinter i tinta per tot arreu, maldestre com era i som encara ara amb els treballs manuals de qualsevol mena, i també culpable, ella, la monja, dels meus iniciàtics vols dins els conreus infinits de la imaginació, quan ens contava inversemblants martiris dels primers cristians, vides de sants i llegendes bíbliques, ens explicà un dia, asseguts l'estol davall una enorme alzina de doble tronc en «V» (par que la vegi; un dia d'aquests he d'anar a comprovar si encara hi és) de la garriga de Son Magí, que el vermell encès de la carona de les caderneres era a causa del fet que, a la creu de la passió del calvari, un estol de caderneres volgueren arrabassar amb la boca els claus de les mans i els peus del Bon Jesuset, i en premi, el color de la sang del Crist els quedà perennement impresa. Quines coses, eh?
Però, de sempre que m'ha agradat admirar-les, sobretot en llibertat, espipellant cards i llavoretes, volant a premudes, pegant punyides d'accelerador com si navegassin enmig d'una mar molt moguda, de vents desbaratats. Quanta consonància i equilibri... Actualment, em causen tristor veure-les engabiades, un poc de pena i tot, mirau, que en tenir una certa edat no sé què tornam. I això que de nin, a ca nostra sempre en tenguérem una de cadernera. I quan es moria, una altra. No puc recordar ca nostra, la fusteria de Can Sabateret, sense la gàbia de l'animaló penjada a un clau del brancal del portal de l'entrada, ull de sol els matins, rip-rip-rip. Rip-rip-rip. Fins i tot quan mon pare ja era molt vellet, noranta i un parell, que la senilitat li causava seriosos estralls, biaixos de conducta, record que vaig observar que la porta de la gàbia tenia rompuda la molleta que la mantenia tancada, i ell hi havia improvisat un fil de ferro primel·lo que enganxava dos barrerons i deixava tancada la barrereta donant-li dues voltes, entorcillant-lo un poquet. Però quan obria i ficava la mà per treure la menjadora i el bevedor, a fi i efectes d'afegir-hi recapte, que ho solia fer els migdies, alguna vegada s'oblidava de tancar el portonet, que romania obert de pinte en ample. La cadernera, que també ja grisejava de velleta, guaitava, mirava a dreta i esquerra, amunt i avall, però no sortia de la gàbia, ben alerta, girava en coa i es posava a menjar o beure, si en tenia delit o necessitat. Un dia, embadalit davant l'observació del fenomen tan evident de pèrdua de l'instint de llibertat, vaig escriure un poema curt, insignificant potser, però que sempre ha tengut un lloc de preferència dins el meu particular magatzem de tendreses i emocions del viure, i que l'Editorial Moll publicà l'any 1994 a la col·lecció Balenguera inclòs en el poemari titulat Diàstole i quatre poemes d'amor. Aquest: «Cadernera// (A mestre Biel Sabateret, en meu pare)// Cadernera de gàbia petita/ i clau ganxo amunt, paret i calç,/ avinent arc de Sant Martí tangible,/ mira que porta oberta i no fullar-te!// Cadernera de gàbia petita,/ dormidor d'equilibri i caramuixa,/ per un menjadoretxo d'escarola,/ com boixos i poetes et regales!// Cadernera de gàbia petita,/ menut mòbil de Joan Miró en vermell,/ marró i negre, saber ser presonera/ aquí engabiada i cantar la feta!// Cadernera de gàbia petita,/ groga floreta de llicsó a la reixa/ menjar-te la flor i cantar com si res!/ Mira que porta oberta i no fullar-te!».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.