Christian Bobin, l'autor de La presència pura, l'altre llibre que acaba de publicar Edicions del Salobre, dins la col·lecció Axiomes, és possiblement un dels escriptors catòlics -o criptocatòlics, no ho he sabut esbrinar, malgrat que el seu text més difós sigui una poderosa evocació de sant Francesc d'Assís- actuals de França de més fama, malgrat que no sigui gaire conegut fora de l'hexàgon. Bobin practica una escriptura que podríem dir minimalista, basada en la utilització constant dels fragments, uns fragments que tenen molts de poemes en prosa i d'entrades de dietari o de registre d'axiomes. A despit del seu aïllament respecte a la societat literària, i de la peculiaritat de la seva escriptura «a trossos», des dels anys 90 ha esdevingut un escriptor d'èxit, amb una cinquantena de títols publicats per editorials com Gallimard, Fata Morgana o Le temps qu'il fait.
Amb La presència pura ens dóna un testimoni impressionant sobre la malaltia d'alzhèimer del seu pare, contraposant-la al cicle vital d'un acàcia del jardí de la residència en la qual està ingressat. «L'arbre és davant la finestra del saló. Cada matí li pregunto: 'Què hi ha de nou?'. La resposta no es fa esperar, la donen centenars de fulles: 'Tot'». Això és a l'estiu. Quan arriba l'hivern: «A la nit, la neu l'ha recobert de llum pura, com la mare que apuja el llençol damunt el cos de l'infant adormit». I encara: «Aquest matí se m'ha aparegut d'una manera enlluernadora: com un àngel que acabés d'aterrar, amagant inútilment les mans blanques rere l'esquena per no trair el seu noble origen».
Del seu pare ens diu: «Ja no es reconeix a les fotos. Tampoc no hi reconeix els seus. Quan se li anomenen, els ulls li brillen de joia, meravellat de descobrir-se infants: com si acabessin de néixer». I també: «Allò que sabia del món i d'ell mateix ha estat esborrat per la malaltia, com una pissarra per una esponja. La pissarra és gran i és impossible esborrar-la tota amb un sol gest, però n'han desaparegut moltes frases». I dels residents ens fa aquesta observació esfereïdora: «La bèstia que rosega la seva consciència els en deixa prou per tal que, per uns instants, coneguin l'horror de ser allí». O ens descriu una escena habitual: «Sis o set vells asseguts en butaques, de cara a la paret: he après a estimar aquesta imatge, sempre idèntica, quan s'obren les portes de l'ascensor. M'alegra retrobar-los, donar-los la mà, escoltar com em diuen coses obscures». I encara una altra mostra del tall esmoladíssim de l'escriptura -anava a escriure del pensament però també puc dir-ho com ho he escrit- de Christian Bobin: «Per tal d'atrapar-nos, la veritat ve de tan lluny que, quan és a prop, està esgotada i no té gairebé res a dir. Aquest gairebé res és un tresor».
Confés que desconeixia totalment l'existència d'aquest Christian Bobin, tan poc amic de fer literatura i tan amic de fer pensar. Tant de bo que ens pugui anar arribant més material traduït dels seus fragments. Mentrestant, la consulta a la xarxa per antonomàsia -la millor enciclopèdia a la nostra disposició- és del tot indicada.
