Demanen un pacte d'Estat. Davant la possibilitat que el futur govern de Madrid depengui d'alguna força nacionalista, s'està començant a plantejar la conveniència que els dos grans partits uneixin les seves forces per escombrar les reivindicacions d'altres territoris de l'Estat. Fins i tot es demanen reformes constitucionals que blindin la possibilitat d'avançada en el terreny estatutari, frenant les competències assolides per les diverses comunitats autònomes. Es vol aturar la proliferació de sentiments 'antiespanyols', diuen, però això apliquen la recepta de sempre: l'espanyolisme. Aquest, com ja sabem tots, només serveix per encendre més el foc que vol apagar: propugnen que el Govern d'Espanya ha de recuperar la credibilitat i la força per tenir la solidesa necessària per a representar els interessos de l'Estat a Europa i al món, com si el fracàs de les polítiques exteriors espanyoles fos una conseqüència de la poca traça amb què es pacta amb els diferents territoris autònoms. Aquest pacte d'urgència, a més, inclouria clàusules que afectarien la política lingüística dels territoris amb llengua pròpia, és a dir, la possibilitat que el castellà guanyi més punts encara a les escoles i a les administracions. Tot això coincideix amb la proposta de Rajoy de fer signar un contracte d'integració als immigrants, una proposta que en el seu dia va fer Artur Mas i se li van tirar al coll els gossos populistes; ara es tracta, segons Rajoy, de garantir que l'immigrant sàpiga castellà i respecti els costums d'Espanya; quan es va plantejar el mateix des d'una òptica catalana, de seguida van saltar els demagogs de sempre dient que es tractava d'una simple proposta xenòfoba. És la paradoxa habitual: quan es demana una política d'integració en la nostra cultura, llavors es tracta d'imposició, però quan hi ha l'espanyolisme en joc parlem de simple sentit comú democràtic. És la tossuderia espanyola, que mai no veu més que allò que li convé: si fins i tot Zapatero diu que no percep la crisi per enlloc.

Melcior Comes, escriptor