De les peregrines propostes electorals del Partit Popular, la del contracte que els immigrants haurien de firmar amb l'Estat deu ser la més peregrina de totes. Diu Rajoy, en primer lloc, que mitjançant la firma del contracte els immigrants es comprometen «a complir les lleis» i a «pagar els imposts». Indocumentat com sóc, ignorava que obligacions d'aquesta mena depenguessin de la firma d'un contracte. Bo és saber-ho, en qualsevol cas: a partir d'ara deixaré de contribuir a la bossa comuna amb el meu IRPF i al·legaré, en cas que se'm vulgui imposar qualsevol mesura coercitiva, que no tenc assumida cap obligació contractual al respecte. I sort que sóc de bon natural, perquè tampoc no he firmat enlloc el meu compliment dels articles del Codi Penal.
Una altra de les clàusules del contracte diu que els immigrants s'hauran de comprometre a «respectar els nostres costums». Poca cosa aporta el contracte, una altra vegada, si per «respectar els nostres costums» s'entén fer o deixar de fer coses que ja vénen establertes per lleis, reglaments i ordenances: com abans, i per posar dos exemples, no extralimitar-se amb els decibels a les dues del matí o no practicar la mutilació genital femenina són obligacions que, afortunadament, depenen poc de contractes. En canvi, no veig per què els immigrants no han de tenir els mateixos drets que els espanyols a no «respectar els nostres costums» quan això no contravé cap norma legal. Hi ha costums ben nostrats que jo no respect (almenys en el sentit que no els practic), com són, per exemple, els de fer un cafè després de dinar, vestir-se de caperutxa per Setmana Santa, menjar botifarrons per Sant Antoni o escoltar el carroussel els diumenges. No sé per què els immigrants no han de gaudir del dret de no respectar els costums fins allà on jo puc no respectar-los.
Un altre punt: aprendre la llengua. La idea sembla raonable, d'entrada, tot i que al PP mai no se li ha acudit imposar aquesta obligació als ciutadans de la Unió Europea residents a Espanya, alguns dels quals han demostrat una extraordinària capacitat de viure aquí sense xampurrejar ni una sola paraula de cap llengua romànica. Tampoc no diuen quina llengua haurien d'aprendre els immigrants en un país com el nostre. Si l'obligació de coneixement és extensiva al català, en Rajoy ha d'explicar per què troba que s'ha d'exigir als immigrants el que veu com una abominació que s'apliqui al conjunt de la població.
Continuem. A canvi de la firma del contracte, diu la proposta, els immigrants seran respectats i se'ls reconeixeran els drets. Curiosa concepció, per a un partit que es reclama hereu de la tradició liberal: els drets es reconeixen a canvi de la firma d'un contracte. No sé dir si és o no inconstitucional, però sí que és ofensiu per a qualsevol manera raonable d'entendre els drets de les persones.
Resumint: si el contracte obliga al mateix que obliga la llei, és irrellevant, i si obliga a coses a les quals la llei no obliga, és discriminatori. En Rajoy ho deu saber, això, però també sap que estam en campanya electoral i que, sovint, de les propostes no interessa tant la lletra com la música. I la música, aquí, està clar quina és: els immigrants són una amenaça, i ell és l'home capaç d'aplicar la medecina que el problema requereix: mà dura. La resta és literatura.
