En arribar a un altre país has de fer unes quantes coses bàsiques: prendre molts de cafès als bars d'una plaça -això vol dir fixar un punt de vista-, comprar algunes coses en supermercats de format mitjà, visitar un mercat popular (vull dir per a indígenes), llegir (o mirar: no sempre coneixes l'idioma) alguns diaris i escoltar la ràdio sempre que puguis. També és interessant assistir a algunes cerimònies religioses ordinàries i sortir de la capital en transport públic. La ràdio és immediata i et dóna una imatge del país tal vegada més aproximada a la realitat que no la televisió.
Servidor era a Puerto Rico. Sempre que agafava el cotxe, posava la ràdio, i així va ser com vaig entrar en contacte amb un món en el qual la vida es viu en termes fulletonescos i/o de culebró. Els enamorats i les enamorades, els abandonats i les abandonades envien missatges xops d'un amor desesperat, més que enyorança hi ha emplaçament immediat, urgències lúbriques, necessitats primigènies salvatgement manifestades. La ràdio em donava una imatge del país que després s'anava confirmant en la lectura del diari El vocero, en el qual l'actualitat es mostra mitjançant crims -passionals o amb objectius materials-, robatoris, accidents i estranys episodis relacionats amb pràctiques arcaiques. Record el cas de dos homosexuals que acudiren a un bruixot en demanda d'una intensificació del seu amor, apaivagat per la rutina d'anys de convivència. El bruixot, en lloc de receptar-los beuratges o iniciar-los en rituals d'origen africà, va prendre ell mateix la medicina: el suc d'un calàpet posat a marinar amb unes herbes durant una setmana. Els homosexuals havien de ser presents en la ingesta, i pogueren contemplar com el bruixot es duia el líquid viscós a la boca... i estirava la pota inapel·lablement, després d'unes revinglades esfereïdores. D'anuncis radiofònics n'hi havia de tota casta, de gent que volia vendre i d'altres que volien comprar. Però un dia -de camí en cotxe cap a Ponce- va irrompre a les ones una veu de tiple afectat, anunciant-se per resoldre problemes de parella, per reconstruir l'esperança, per encaminar els fills, per rescatar-los de la droga i per unes quantes coses més, totes convenients a més no poder. Se'l podia cridar a qualsevol hora, dia i nit, en diumenge i en dia feiner. Era fuster, assegurava. «'Me llaman Cristo, o Jesús!», satisfeia triomfalment l'expectació creada. En resum, i per anar acabant, era un missatge elaborat i difós pels responsables locals dels cursillos. I la veritat és que aquella oferta una miqueta histèrica de solucions tan simples a problemes tan complexos entonava perfectament amb la imatge general que m'havia anat fent d'unes classes populars que viuen amb intensitat esqueixada els afers del cor, els assumptes de l'amor i de l'abandó, la infidelitat i l'oblit. Vaig pensar en amics meus que havien estat -un parell encara ho són- cursillistes o mau-maus, en les famoses teràpies de grup, en els daltabaixos d'un cursillista a la gent del meu poble, en el foc i les cendres de l'exaltació religiosa. No pareix cosa de creure que tot aquest maremàgnum de fervors incendiàs el món a partir d'una idea d'uns mallorquins, en general tan discrets i empegueïdors. Serà el que vulgueu, però crec que és de justícia que s'iniciïn des d'avui mateix els processos encaminats a la beatificació i posterior canonització del difunt Eduard Bonnín. El veig de més bona pasta que no sant Escrivà de Balaguer, a qui per res del món no m'adreçaria com a intermediari davant les més altes instàncies celestials.
