El cap de setmana passat vaig ser a Madrid i vaig poder visitar el muntatge de promoció fet pel Govern balear aprofitant la fira turística Fitur. Certament que s'ha de felicitar a la Conselleria de Turisme per l'èxit incontestable assolit. El que m'interessa no és parlar d'aquest triomf de la promoció turística que ja ha estat comentat abastament. El que m'interessa és constatar el poc que arribam a valorar la nostra qualitat de vida. Les Balears són un lloc fantàstic per viure. Ja sé que no tot és color de rosa, evidentment, i ja sé que hi ha molts de reptes i moltes problemàtiques a resoldre. En general però, el nostre clima, el nostre paisatge, el nostre desenvolupament econòmic i la nostra densitat demogràfica tenen unes característiques que, en principi, donen uns fonaments perquè la vida aquí pugui ser agradable i còmode. Què vull dir? El que vull dir és que quan vaig a Barcelona o a Madrid no em deixa de cridar l'atenció com d'assumir tenen les cues. Cues humanes i de cotxes. En aquests grans urbs, i en moltes altres, és força freqüent haver de fer cua per anar d'un lloc a un altre, per visitar una fira, per contemplar una exposició, per comprar a una botiga o per menjar a un restaurant. Tothom ho té interioritzat i ho considera el més natural del món. A l'envelat balear muntada a la plaça de Colón de tot d'una ja es varen conformar cues, els madrilenys com si estiguessin perfectament ensinistrats es varen posar en fila per veure els diversos espectacles que se'ls oferia. Lògicament la cua és sinònim d'èxit. Ara bé, el tema és que en aquestes illes nostres estam tan mal acostumats que qualsevol cua la trobam inaguantable i injustificable. Per exemple els accessos a Palma a determinades hores punta del dia estan col·lapsats. Per als mallorquins estan molt col·lapsats, per als mallorquins calen solucions urgents a aquests situació d'embós. El que passa és que si ho compares amb el que pateixen els conductors barcelonins o madrilenys cada dia és com a ridícul el nostre problema. No és que vulgui relativitzar el problema, el que vull és posar de manifest com cada societat dimensiona les qüestions a la seva realitat i circumstàncies. Personalment em sembla un estat innegociable aquesta aversió a la cua que trob que existeix en la majoria dels ciutadans de les Balears. Una aversió real i tangible, no superada per la resignació, cosa que si passa a altres bandes com les que hem assenyalat. I lògicament si aquest és un estat innegociable és normal que davant els primers símptomes d'un canvi de tendència, com els col·lapses dels accessos a Palma, s'encenguin totes les alarmes i s'exigeixi resolució en el tractament. Quan es parla amb tanta insistència d'establir sostres de població, de manera més o manco directa s'està xerrant del tema que ens ocupa. Això que comentam té molta importància i està íntimament relacionat amb un altre índex de qualitat de vida com és el ritme, la velocitat, de la vida. Aquella imatge de la calma antropològica plasmada per Rusiñol en molts de sentits està superada. De totes formes diria que no està superada del tot. Encara hi ha un poc d'això en la nostra filosofia vital. I que duri! La identitat col·lectiva també està conformada per aquests elements més intangibles. Una evolució dels trets de la nostra personalitat no té per què voler dir una desaparició total d'aquests mateixos trets. El ritme s'ha incrementat, ara bé, en absolut estam en aquesta tensió resignada que veus a altres llocs. Voldria que les coses en aquesta terra es mantinguessin en unes proporcions que ens permetin evitar la massificació i totes les seves conseqüències. Com per exemple la cua continuada en tot i per tot.