El mestre Frontera no recordava l'altre dia en un article sensacional l'autor de la següent pensada, esdevinguda doctrina de l'ofici polític: «quan no vulguis o no puguis resoldre un problema, nomena una comissió». Tal vegada dient que va ser Perón el pare d'aquest adagi no faig gaire cosa, encara que veient la manera de procedir de la nostra classe política sembla que ens apropem cada vegada més a una versió per fortuna aigualida del pitjor peronisme. No deixa de ser clarament peronista la proposta de Zapatero de tornar 400 euros als contribuents, sense que això sigui assimilable a cap ideologia d'esquerres sinó al més elemental dels populismes. Per altra banda, la contínua invocació de Rajoy a Espanya i al poble és clarament peronista, pràcticament coincident amb alguna de les vint veritats de Perón: «Constituïm un govern centralitzat, un Estat organitzat i un poble lliure». Només ens falta alguna Evita, encara que a nosaltres els mallorquins ens sobrin candidates per ocupar una plaça semblant ... Sí, parlem i parlem, creem càtedres, màsters, estudis, tertúlies, revistes, comissions, però la realitat és tossuda i no canvia amb paraules. Moltes de les promeses electorals que ara sentim possiblement acabin sent aprovades pel Parlament de torn, però després no tindran validesa pràctica per falta de pressupost i infraestructures; la voluntat política vol molt, però de seguida es cansa. O es mostra després, quan veiem que ha actuat a més de parlar, però trobem els túnels de metro que s'inunden. A propòsit d'aquest cas em ve al cap el consell que va donar a Krushchev quan va obligar-lo a dimitir; aquest li va dir al seu successor, tot donant-li dues cartes tancades: «quan tingui una gran dificultat obri la primera carta, i quan es trobi en una altra de més grossa, obri la segona». Així ho va fer aquell home, i en primer lloc va trobar un paper que deia: «doni'm, a mi, la culpa». I se'n va sortir de l'embolic. Quan va tenir un altre problema va obrir l'altre sobre, i a dins hi havia un paper que deia: «assegui's i escrigui dues cartes».
Melcior Comes, escriptor
