Per la carretera, a l'hora foscant, de tornada a casa després
d'una jornada de feina especialment complicada, vaig encendre la
ràdio del cotxe per distreure'm. Voltant pel dial em vaig aturar en
un programa en què dos convidats conversaven sobre la necessitat de
cercar l'equilibri i la pau interior. Interessant. Però prest vaig
comprovar que un dels dos tertulians simplement anava amollant
corda a partir dels tòpics més amanits d'aquesta plaga de la
psicologia de rebaixes, de matriu bàsicament nord-americana,
envernissada amb un toc d'orientalisme prêt a porter i l'autoritat
de les grans obres publicades per les editorials especialitzades en
esoterisme.
Disculpau, no voldria ofendre ningú. Estic convençut que en tot
aquest corrent hi ha gent seriosa i propostes interessantíssimes,
però he de confessar que determinades manifestacions d'aquesta mena
em posen una mica nerviós. Zygmunt Bauman deia a una recent
entrevista que la recerca obsessiva de receptes i models
d'autocomprensió per trobar el nostre lloc en el món és una
expressió evident de la sequedat espiritual de l'individu
occidental contemporani, i que enmig de l'efervescència de
propostes i receptes, s'ha de destriar el gra de la palla.
Doncs bé, el tertulià que us deia va fer una llarga apologia de
la necessitat d'estar en harmonia i en pau interior com a condició
imprescindible per tenir il·lusió i, atenció, per ser una persona
creativa. Segons ell, quan interiorment ens sentim esqueixats obrim
la porta al fracàs personal i a la buidor. I va acabar dient allò
que, en aquesta línia, era perfectament previsible que digués: que
els problemes no estan en el nostre entorn, sinó en el nostre
interior, i que per tant la seva solució està en la nostra mà, sols
requereix aprendre a canviar la perspectiva. Per fortuna, l'altre
convidat al programa va tornar la reflexió al sentit comú,
reconeixent que certament cal cercar l'equilibri personal, però que
no tot depèn de com tu vegis les coses, que hi ha situacions de
conflicte objectiu en què la solució no depèn del teu equilibri
interior ni de les teves decisions. I va acabar fent una referència
al tema de la creativitat: precisament del conflicte interior, va
dir, en poden néixer les experiències més riques de la nostra
vida.
Arribat a ca nostra me'n vaig anar directe al quarto dels
llibres: volia comprovar una cosa absolutament òbvia: l'enorme
quantitat d'obres literàries que responen precisament a aquest
motiu. No vaig haver de cercar gaire. Només de repassar el
prestatge amb els darrers llibres que he llegit, vaig copsar fins a
quin punt la història de la literatura, i per extensió la història
de l'art, és deutora d'experiències de dolor, de conflicte
personal, de desencaix entre l'individu i el món i, sobretot, del
coratge de qui ha estat capaç de baixar fins als abismes de l'ànima
i ha sabut convertir aquesta descoberta en pàgines d'una bellesa
sublim i tràgica, d'una veritat aborronadora. Us podria parlar
d'Ornela Vorpsi i El país donde nadie muere, de Tots els contes de
Mercè Rodoreda, de La piedra en el corazón de Luis Mateo Díez...
però se m'acaba l'espai. Us deix amb Ivan Klíma, que resumeix tot
això que servidor no he acabat de saber dir amb gaire encert en un
dels millors paràgrafs d'Amor y basura: «Nos compadecemos de él por
su soledad, su vulnerabilidad o su enfermedad; por lo mucho que
sufrió, por lo infeliz que fue en comparación con nosotros. Ni
siquiera somos capaces de advertir lo que ofrece ese doloroso
descenso al abismo. El buzo solitario descubre en un instante lo
que la mayoría de nosotros, que tanto le compadecemos, ni siquiera
entrevemos en toda una vida».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.