Divendres, 25.- La capacitat d'imaginar és infinita. Imprecisos són, per dilatats, els límits de la imaginació. Ignor si algú pot sobreviure desposseït del do de la fantasia. Si així fos, és digne de plànyer, car mai no coneixerà el revers de la realitat, la part invisible que complementa, i completa, l'altra meitat d'allò visible. Haurà d'ignorar la fase de les coses que queda oculta a l'inrevés de la mirada. Això no obstant, una imaginació fèrtil és, també, una imaginació indòcil, inoportuna, sovint enutjosa, impossible de disciplinar la voluntat, o els interessos, de les persones. Ara mateix, gairebé tothom, en el camp de qualsevol de les branques de l'art, àdhuc de la comunicació, s'apodera del que altres han imaginat abans i, això no obstant, passen per originals, atesa la ignorància de lectors i espectadors quant a la procedència de les idees. Tanmateix, allò que un hom imagina és, massa sovint, inútil al propòsit d'obtenir-ne guany, ni tampoc no és aquest l'objectiu inicial de fantasiar, si de cas una conseqüència col·lateral desitjada, o no rebutjada. Sense un tractament, sense una elaboració posterior, allò que s'obté de l'acte involuntari d'imaginar, àdhuc del voluntari, és material en brut, quelcom absurd, o increïble, o desmesurat, en qualsevol cas irreal. He de posar un exemple, fresc d'avui mateix, del que intent explicar.

És ara època de rebaixes i, en conseqüència, tots els comerços ofereixen les seves mercaderies a un preu inferior, o molt inferior, del que marcaven les existències fa només un parell de setmanes. Per tal d'atreure els possibles clients que passen per davant l'establiment, els botiguers aferren als vidres dels aparadors cartells, de colors més o manco cridaners, que anuncien els descomptes que s'hi podran obtenir, a la seva tenda. Un d'aquests anuncis ha desfermat, per causes que ignor, els mecanismes inconscients del procés d'imaginar. En lletres d'un cos considerable, entre signes d'admiració, el text del paper excitava els compradors: «Liquidació total». Per tancament o per reforma, no ho sé. Potser es tracta només d'una estratègia comercial. Sé que semblarà als lectors una estupidesa, o una manca de control, però no he pogut evitar substituir, de pensament, la tenda de sabates per una armeria, o sigui: per un comerç on es venen armes, amb un enorme rètol sobre el portal anunciant: «Liquidació total», la qual cosa ja és insensata, atès que les armes mai no passen de moda a final de temporada. Maten igual les de qualsevol col·lecció. A l'interior, una persona, potser l'amo, potser un dependent, potser, fins i tot, un parroquià pertorbat que s'ha fet fort rere el taulell, puix que aquests detalls els determina, precisament, la conveniència de la descripció, car a la visió mental no s'especifiquen, va matant d'un tret tots els clients que entren al local. Alguns, malferits, i en un intent desesperat d'escapar a una mort indefugible, moren dessagnats sobre l'asfalt del carrer, o sobre les rajoles de la voravia. Avisada pels vianants, la policia posa setge a la botiga. Finalment, el tirador, veient-se perdut, i ja que el llarg tacó d'una sabata de senyora no és útil als seus propòsits, es posa el canó de l'escopeta dins la boca i es suïcida. Fi de les existències.

Dissabte, 26.- L'Hostal d'Algaida té l'encant dels espais autèntics que, procedents d'altres usos ara extingits, s'han adequat a les exigències actuals. I ho han fet sense atemptar contra el passat, el gust o la mirada, ans respectant l'esperit i l'estètica, tant de l'arquitectura, com de la història. M'hi sent còmode, assossegat, prop del caliu de la xemeneia, on cremen dos tions sense flama. Prop d'on ara sec s'hi degueren escalfar no pocs traginers camí de Ciutat. O de tornada a Manacor. Als hostals trobaven els mercaders aixopluc a la seva soledat, abric a la seva fatiga, alleujament al seu fred. L'escalfor del foc estén, i augmenta, els efectes saludables del vi negre de Binissalem. El tracte de la casa és natural, amable, i el pa amb oli, excel·lent, tot i que una de les madones, la qual no he vist les últimes vegades que ens hi hem aturat, tenia una cura molt especial per fer-los, als pa amb olis que, tot i ser menjar senzill, no és menjar fàcil de preparar sense posar-hi bons ingredients i un polsim d'amorosit esment. Al nostre costat, una taula ocupada per set ciutadans alemanys, homes i dones que han fugit, com les aus migratòries, del rigor hivernal del seu país. Ja han sopat, però allarguen una sobretaula plaent. Beuen, i fumen, i xerren, i riuen, vermells i satisfets, despreocupats. Veient-los prendre la millor part del nostre petit paradís, se'm confirma un antic desig que no poques vegades he manifestat: com m'agradaria ser estranger per poder viure com un estranger en aquest país!