Ahir vaig poder viure, a petita escala, els canvis que provoca la informació en la nostra societat. Ja fa un grapat d'anys que tal dia com ahir ens trobam a primera hora del matí a la Seu, el que Climent Picornell anomenà la Secta de la Candelera. Una secta reduïda i sense més vocació que la de contemplar la meravellosa projecció de la rosassa de l'altar major (11 metres de diàmetre) sobre la paret d'enfront i just davall de l'altra rosassa. Són uns minuts, pocs, que si aquell dia no és nuvolat l'espectacle corprèn aquells que matinen per gaudir-lo. Una vegada desaparegut el costum d'il·luminar les cases amb espelmes i reduïda la devoció dels catòlics fins a mínims alarmants per a la seva jerarquia, la tradició de la benedicció de candeles arreplegava poc més de mitja dotzena de fidels que seguien en processó pel recinte sagrat els canonges precedits de fum d'encenser i guiats pel majestuós so de l'orgue, tot cantant el «Nunc dimittis servum tuum...». Els de la secta, aproximadament en la mateixa quantitat que els fidels, gaudíem dels dos espectacles solemnes: la processó i la projecció de la gran rosassa. Però un dia, i no em demaneu el perquè d'aquesta debilitat, se m'acudí fer participar els lectors d'aquesta casa de tan meravellós esdeveniment. Tenguérem sort (és un dir) i aquell matí el sol lluí amb força i ens regalà una imatge d'una bellesa tan gran que quasi la pogueren retenir les fotografies que després publicàrem. De llevonces ençà, la quantitat d'espectadors ha assolit una xifra tan grossa que el silenciós recolliment que adobava la màgia del moment ha esdevengut xivarri que m'atreviria a titllar d'irrespectuós, jo, que no som religiós.

Però la gernació d'espectadors ha duit, també, un increment dels fidels (d'això si que no em sent responsable) que participen de l'acte litúrgic. Al final, la informació publicada d'un esdeveniment que podria ser definit com de gaudi artístic, ha afegit participants al purament religiós, tal com ha passat amb l'obra de Miquel Barceló. Ja vos he dit que a petita escala però es demostra que la informació produeix canvis en la nostra societat; la importància i valoració dels quals no em correspon fer ni crec que hi hagi prou distància en el temps per fer-les.

La que sí puc valorar avui és la contrària, la que sofreix l'informador després d'anys de comunió amb els seus lectors. Avui fa 18 anys que, com a guionista, tenc el privilegi de publicar una vinyeta diària en el diari Última Hora, els Vuits i Nous. Puc assegurar-vos que aquesta experiència m'ha enriquit, especialment, per l'aportació dels lectors; la directa, la d'aquells que em fan arribar opinions, interpretacions i crítiques, però també la indirecta, la de fer-me pensar, cada vegada més, en ells. En els lectors anònims i en els que de tant en tant són protagonistes de les vinyetes. La seva opinió no condiciona la crítica però sí que procures filar més prim per separar persona i personatge. La persona, en la seva privadesa i professionalitat, hauria de quedar fora dels focus de l'actualitat i mereix, en principi, tot el respecte. Només és el personatge en el vessant públic el que du en el sou incorporada la crítica.