Al comença-ment de la desfeta, de retirada cap a l'exili, milers
de catalans i d'espanyols del bàndol dels perdedors, visqueren
totalment sota el jou de la desgràcia i de la persecució. Caminant
de nit, de dia sota les bombes, deixant mitja vida pels camins i
visquent empresonats lluny de casa, molts reemprengueren el camí de
la Resistència. En la seva ferma energia, davant la major de les
adversitats, ocupava un paper molt important el futur en comú dels
europeus a l'hora de fer justícia. Es van treure forces d'allí on
no n'hi havia, per aturar els nazis, amb la il·lusió ( o s'hauria
de dir l'esperança) de poder estar preparats per a engegar l'amic
de Hitler i Mussolini, amb l'ajut i el suport econòmic d'aquells
que els combatien utilitzant-los a l'avantguarda.
Molts esperaven a l'altre costat de la frontera, resistint o
ajudant a resistir. Esperaven el moment de tornar. Els nervis a
l'estàblishment franquista van existir, però només fins que el
govern dels Estats Units mostrà les seves cartes. Tota una
generació d'herois quedà a l'andana, a l'espera; la història els
reservà el vagó de l'oblit, els havien donat el bitllet per al
trajecte més amarg. L'estació de la memòria es col·lapsà
tornant-los perpètuament al vent gèlid i atramuntanat d'Argelers,
per a molts, l' última cançó de la banda sonora d'un estrany país i
d'una estranya forma de construir justícia, pau i memòria
col·lectiva.
No fa ni dos anys que el mateix vent portà a servidor, just al
llindar d'una feina molt engrescadora, una Rosa, una flor
parladora, i aquesta parlà d'una amiga, d'una partida sense retorn
enmig de la nit més fosca, d'un tren travessant França, d'una
revolta, d'unes passes sobre els rails cap enlloc...
Aquesta rosa volia tornar, de bell nou, al seu planter de
Catalunya, a l'empordanet, però, llibertària ella, en veure cada
any, com van les coses allí, volgué quedar a la seva casa de
l'exili. «El meu poble, ha canviat molt, ha tornat molt pijo...»
Paraules d'una joveneta que ja passa els noranta.
La memòria històrica d'un país es col·lapsa, el temps s'atura i
quan no s'avança, les dones i els homes tornen al seu lloc. Aquesta
Rosa, flor d'aquell i d'aquest segle, roman, en el que diu que són
«els darrers dies de la seva vida», sota aquella llum que resta
sempre present en la memòria. S'estima més el decorat que
representi encara el començament d'una desfeta d'aquells que han
lluitat, i no canvien el presumpte benestar pel viure en la
vergonya, decidint quedar definitivament a les terres que sentiren
les veus, engronsades pel vent, de les amigues, els plors de la
mare, del pare mort a Argelers, d'aquell bebè que morint-se de gana
i de fred, fou enterrat a l'arena, ofegat el seu plor, l'única veu
de llibertat enmig d'un vent tan gèlid a la intempèrie del descarat
inici d'un engany tan gran...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.