Va ser l'estiu de 1970 quan vaig escoltar per primera vegada la paraula Guadramil. Jo era un marrec de cinc anys i mig i va ser a casa del meu avi, en un poblet anomenat Riomanzanas, a la comarca zamorana d'Aliste, d'on ve el meu segon cognom, De la Fuente. Guadramil era el més proper dels llogarets veïns, a la serra de Montesinho (districte de Bragança), a Trás-os-Montes. A Guadramil hi vaig començar a anar a l'edat d'onze anys amb la meva germana i altres al·lots, que com naltros també eren fills de l'emigració i que hi passaven dos mesos d'estiu: era un camí frondós, que resseguia la musical vora del riu sota l'atapida ombra d'enormes castanyers, fins que arribàvem al «prado de la Raya» (la Raya, així es com es refereixen a la frontera entre Espanya i Portugal). Era el prat més bonic del poble, una fèrtil catifa d'un verd gairebé elèctric, vorejada d'aigua per dos costats i amb un gran om al mig, i el millor de tot: era del meu avi. A la cantina de Guadramil, els al·lots hi compràvem unes navalletes amb mànec de fusta que per un costat desplegaven la fulla i per l'altre una petita forqueta. Record perfectament el paradoxal silenci entre aquella fita de pedra amb una E en un costat i una P en l'altre i la inexistència de frontera real. L'excursió, en què un sol post l'udol del llop ens va glaçar l'espinada de tornada a casa, la fèiem ja adolescents per anar a la cantina dels portuguesos a beure vi de Porto, que preferíem al que servien al bar del Ricardo, a tocar de casa. Record l'avi enganxat a la ràdio, escoltant una emissora en portuguès, llengua que dominava i que havia introduït alguns empelts en el vocabulari del poble, com «buraco», que és com ell en deia d'un forat. Gràcies a la mare i a les històries de l'avi -històries de postguerra- dec a Portugal, un poble que estim, una part de la meva història. És per això que la promoció de Formentera com a destinació turística a la fira BTL de Lisboa m'ha provocat una emoció especial.