Dimecres passat, en el debat de política del Consell de Mallorca, el portaveu d'UM, Miquel Àngel Flaquer, feia una sorprenent intervenció crítica cap a la presidenta Francina Armengol. Sorprenent perquè únicament se duen set mesos -no arriben- de mandat. De fet, manco si es considera el període d'aterratge, en ple estiu. Des del primer ple, el setembre, fins al d'aquesta setmana només han passat quatre mesos. Massa poc temps, en un cas i un altre, com per trobar fissures en el comportament d'un soci de govern. O millor dit: massa poc temps com perquè encara que hi hagi divergències, un partit coalitzat cregui necessari pegar un cop d'atenció pública, i en ocasió tan protocol·làriament solemne, a la presidenta, la qual ha investit fa no res.
Les cròniques periodístiques interpretaren que, per una banda, es tractava d'un estira-i-arronsa per qüestió de pressupostos que maneja un departament d'UM, i, per altra banda, que podria respondre a la intenció de marcar distàncies tant en el Consell com a l'Ajuntament de Palma, amb la intenció de renegociar un nou -podríem dir- estatus per a qui és president del partit des del mes passat, Miquel Nadal. Per ventura hi ha una mica de tot. Sobretot d'això darrer. Perquè és evident que Nadal no té una plataforma institucional que s'avengui amb el seu càrrec orgànic. Un simple regidor de Palma no té la projecció necessària que ha de tenir un president de partit. Corre el rumor que després de les eleccions generals se li podria trobar un acomodament institucional més d'acord amb el seu rang orgànic. O no, perquè d'altres rumors el situen en una posició cada cop més feble dins del seu partit, amb alguns companys dirigents que s'estimarien més que es quedàs on està, perquè s'anàs esmortint progressivament, amb vistes a facilitar que no aspiràs a la candidatura autonòmica el 2011. La incògnita del paper efectiu que adopti Nadal se resoldrà en el seu moment. El més rellevant és que tots aquests moviments es produeixen en un escenari que és una novetat per a UM i que podria explicar els larvats nirvis o incomoditats que palesa el partit.
En efecte, UM optà pel seu gir estratègic, després de les eleccions, que l'ha conduïda a una situació complicada. L'únic que li ha sortit bé és la coalició nacionalista, que d'aquesta manera li estalvia anar sola a les eleccions generals, a les quals sap que només hi tenia a perdre: tant espai potencial com vots, com doblers. Cap dels seus dirigents hi creu, en la coalició, però tàcticament és una jugada perfecta. A banda de ser un regal ideològic per part del PSM en acceptar per primer cop una aliança que el situa molt més a la dreta del que havia estat mai, excepte pot ser -i no deu ser casualitat- quan la imatge pública era Pere Sampol, donant així la raó a l'opinió històrica del partit de Nadal. Tanmateix tota la resta de l'estratègia no ha funcionat tal com era d'esperar. El procés de substitució de Maria Antònia Munar va ser una guerra oberta, tancada en fals. I en especial ha de ser preocupant pels dirigents el perfil públic de tots els càrrecs institucionals i del partit en el seu conjunt. En aquest set mesos transcorreguts d'ençà les noves majories a Palma, Mallorca i Balears, UM està pràcticament desapareguda. És dubtós que un parell de milers de ciutadans sàpiguen identificar qui ocupa la conselleria ics d'UM en el Govern i Consell o la regidoria de Palma. Res a veure amb quan UM era partit-institució-persona: Munar. Aquella plena identificació s'ha perdut absolutament. Avui és un partit que ningú no arriba a saber qui lidera efectivament i, el que és pitjor, sense que el votant pugi d'identificar-lo amb una sola cara. El dirigent més conegut és, a gran distància de qualsevol altre, Miquel Nadal. Però tothom sap que està tan contestat dins del mateix partit com que alguns companys seus no s'estan de dir, en privat, que d'aquí un any o any i mig se'n desfaran, d'ell. Aquest és el problema d'UM i no tant els moviments conseqüents: que ha perdut molt de perfil polític.
