Pedaços bruts

Ens mostren la vida com un espectacle, els protagonisme del qual correspon a icones decidides. De manera cíclica, determinats senyors decideixen treure pedaços bruts a la llum del dia perquè nosaltres, àvids de carnassa i porqueria, ens engolim lectures, entrevistes o minuts de pantalla sobre tot lo món i la bolla. Mitjans de comunicació vists, escoltats o llegits per milers de consumidors estan pendents del que alguns espavilats ens fan passar per notícies que interessen l'opinió pública. I sí que hi ha una massa d'individus interessats en mil i una xafarderies, disposats a envelar-se tot el que un exèrcit de periodistes sense escrúpols, sempre a punt per sacrificar la seva ètica professional a la defensa dels interessos particulars dels seus caps, els serveixen com a menjua barata. Naturalment, açò es fa passar com a «realitat nacional». L'acidesa de les seves crítiques, que més d'una vegada arriben a l'insult, és corrosiva com el salfumant. No fan cas als qui preguen a Déu perquè callin d'una vegada, perquè són insuportables.

Ara bé, aquests depredadors et poden fer la vida impossible, com van fer al candidat republicà Mc Cain en els caucus anteriors, quan George Bush jr. va aconseguir la nominació que el duria a la Casa Blanca. No importa que les imputacions que li van fer, furgant en nivells familiars, fossin finalment mentides. El cas és que Mc Cain fou llavors «neutralitzat». Ara "qui se'n recorda, d'aquell calvari?" torna a presentar-se i sembla que té possibilitats dins les files dels republicans.

Alguns diran: sí, aquest és el nostre periodisme. Línies editorials interessades, periodistes servils, manca de temes rellevants, etc. No conec el qui va escriure que en un diari es condensen l'àgora d'Atenes i el fòrum de Roma, l'arena d'un torneig i el camp d'una batalla, l'ambient d'un jardí i les bafarades mefítiques d'un bassal empantanegat, la llum d'una apoteosi i el bisturí d'una vivisecció. No sé qui és, però qui ho va escriure sabia que la vida inclou de forma bigarrada béns i mals, justícies i injustícies, tragèdies i sainets. I volia que el periodisme fos vist per la ciutadania com una força superior als governs, als parlaments, a les magistratures i a la mateixa nació. Segurament, idealitzava la força de l'anomenat Quart Poder. Seria fabulós, no?, si fos així... Però no.

Tot parlant del Perú, Manuel González Prada (és aquest qui no conec) ha escrit: «Los males causados por la falta de sinceridad y honradez resaltan en los diarios de Lima, casi todos sin opiniones fijas ni claras, defensores sucesivos del pro y del contra, apañadores de los más odiosos negociados fiscales, voceros de bancos, empresas de ferrocarriles, compañías de vapores y sociedades en que imperan el agio y el monopolio». Bé, bé. Però açò no només passa a un país tercermundista, eh?

El mes passat vaig ensaborir una novel·la que es pot llegir d'una tirada. Jo ho vaig fer: perquè no és gaire extensa i perquè em va enganxar des del primer moment. La novel·la es diu Trapos sucios (no em consta que hi hagi traducció catalana), de David Lodge (Londres, 1935) i es basa en una obra de teatre homònima escrita pel mateix autor. Això es nota: els diàlegs són molt vius, l'acció que interessa es crea en tot moment per mor d'aquests diàlegs...

Adrian Ludlow és un novel·lista conegut "un dels seus libres és lectura canònica a l'ensenyança secundària anglesa" que s'ha retirat de l'ofici d'escriure ficcions (talment com acaba d'anunciar que farà l'austríac Peter Hanke) i es dedica només a la preparació d'antologies de literatura anglesa. Viu quasi aïllat amb la seva dona a una casa dels afores (però propera a l'aeroport de Gatwick), perquè a la seva edat la intimitat és un tresor massa valuós.

Fins a ca seva arriba un diumenge matí Sam Sharp, un amic seu de la Universitat que ha esdevingut un autor d'èxit; ve a dir-los que està indignat per una entrevista que li ha fet Fanny Tarrant, una periodista famosa per la seva agressivitat professional, ja que el retrata com un tipus carregat de defectes i manies.

Sam proposa a Adrian de venjar-se de la periodista i aquest, malgrat la reticència inicial i l'oposició de la seva dona, acaba acceptant-ne la idea. Com ho faran? Aprofitant que Fanny també vol entrevistar Adrian, aquest, el dia que ella vagi a ca seva, maldarà de fer-la parlar i treure-li tota la «informació secreta» que pugui i amb aquest material redactarà una contraentrevista, la qual es publicarà a un altre diari londinenc. Tot i que el pla sembla difícil, prest veurem que Adrian sap ser tan agressiu, si més no, com Fanny i aconsegueix treure-li detalls sucosos que donaran de menjar els lectors de la competència. Però llavors és quan comencen a succeir els esdeveniments que capgiren contínuament la història, de tal manera que res no va bé per a cap dels personatges perquè es destapen les moltes mentides sobre les quals es fonamenten les seves vides.

Lodge examina implacablement el món de la fama en contraposició amb la figura de l'escriptor i la seva activitat solitària. Ambdues situacions, aparentment tan distanciades, conviuen i són font de conflictes.

David Lodge aconsegueix amb aquesta novel·la presentar-nos una mostra del panorama actual dels mitjans de comunicació com a ens controladors o manipuladors de la veritat, en un món dominat pel circ mediàtic on la notícia sempre és allò més important, encara que les persones o les circumstàncies de les persones no ho siguin gaire.

El final no deixa de tenir gràcia. Quan s'espera amb nervis l'aparició de l'entrevista i Fanny és a punt de sortir de Gatwick, amb el seu «company sentimental» en un vol cap a unes vacances a Turquia, salta la notícia de l'accident a París que acaba amb la vida de la princesa Diana de Gal·les i el seu acompanyant. L'esclat d'aquesta super nova «informativa» eclipsarà totes les preocupacions dels quatre personatges. Fanny s'estima més trencar amb el seu amant per acabar asseguda al costat dels escriptors davant la pantalla del televisor. El pare de Dody Al Fayed crec que encara cerca la veritat.