El Ministeri anglès d'Educació "oficialment Ministeri d'Educació Superior i Aprenentatge al llarg de la Vida" edità el novembre de l'any 2005 un fulletó amb instruccions sobre com tractar els extremistes de tota mena, i molt especialment els islàmics, que et poguessis trobar als campus universitaris. No es tractava d'un manual de consells antiterroristes, ni d'un estudi sobre els costums dels estudiants islàmics, sinó una mena de llibret d'etiqueta, o de bones maneres, amb alguns "això sí" oportuns i assenyats consells finals referents al moment en què cal acudir a la policia. El llibret («Promoting Good Campus Relations: Working With Staff and Students to Build Community Cohesion and Tackle Violent Extremism In The Name of Islam at Universities and Colleges») és disponible a la xarxa, i conté una breu presentació i sis apartats: introducció, què és l'extremisme islàmic violent, com es pot reconèixer, un seguit d'escenaris i respostes possibles, el contacte amb la policia i un annex amb més informació. Ara el manual ha estat revisat, i se n'ha examinat la utilitat i utilització al llarg d'aquests dos anys i busques que és vigent i accessible, i s'ha obert un període de discussió sobre la conveniència d'aquests llibrets d'instruccions.
La idea inicial pot semblar exagerada (segurament ho és!), però ja sabem que la preocupació antiterrorista ha donat lloc a tota mena d'iniciatives i que criticar-les és tan irremeiable com inútil, però el cert és que l'octubre del 2006 es va produir un debat al Trinity College de Dublín i alguns partidaris de la jihad (la jihad violenta, vull dir, dins la polisèmia del mot) van aprofitar per justificar el terrorisme, contra les veus d'altres islamistes moderats (moderats vol dir pacífics, simplificant) i de l'ambaixador de Turquia, que ja deu haver canviat de destinació. En diverses universitats britàniques, i europees, s'han produït episodis de defensa pública d'accions armades, sobretot quan el tema de discussió és la situació palestina, i el Ministeri d'Educació s'empescà que calia tractar globalment aquestes situacions i orientar els estudiants sobre com comportar-s'hi, arribat el cas, sense negligir la informació amb utilitat policíaca que se'n pogués obtenir. Pot sonar estrany que s'hagi adreçat l'escrit directament i específica a l'àmbit universitari anglès, perquè no és la universitat l'ambient on hom espera que els extremistes s'hi refugiïn, i el text ja avisa que no es tracta de delimitar ni prohibir cap mena de discussió en els ambients universitaris: «Aquesta guia no tracta pas d'eludir el debat obert ni les discussions. Tracta d'assegurar que la lliure expressió de les idees no sigui amenaçada per aquells que pretenen assetjar els que no pensen com ells». I també deixa ben clar, des de les primeres línies (i és un consol, si més no teòric, constatar-ho) que la llibertat d'expressió és la pedra angular de la democràcia.
El text és prou asèptic i només la consideració de les situacions en què pot ser convenient acudir a la policia (si algú troba pamflets que cridin explícitament a la violència, per exemple, o si algú s'adona de l'existència de llocs a la xarxa que es destinen a la comunicació amb grups que practiquen la violència) indica que el tema tractat és, per dir-ho així, seriós. I també s'hi indica que justament en els àmbits universitaris, on ha existit tradicionalment el grau més alt de llibertat d'expressió i de pensament, pot ser més fàcil detectar l'existència de persones o de grups profundament intolerants amb aquests ambients de llibertat però que justament els aprofiten per divulgar les seves idees.
Fins i tot individus formats en aquesta tradició de lliure pensament poden adonar-se de les facilitats que ofereix per al proselitisme de la violència, perquè «Aquests individus poden ser poderosos, persuasius i eloqüents, i gaudir d'uns coneixements que n'augmentin la credibilitat».
Les universitats estan obertes a tothom, tan obertes que s'hi detecta fàcilment qui hi practica aquesta llibertat per acréixer-la i ensenyar-la i qui són els que volen aprofitar-se'n per imposar alguna mena de totalitarisme, dels que tan nítid record tenim a la nostra cultura i que encara pateixen bona part dels humans. Aquesta guia per detectar l'extremisme "l'extremisme violent, que és l'únic que té interès policíac" no és més que un exemple que la llibertat d'expressió és el gran argument occidental per esbrinar amb equanimitat les altres cultures, i l'únic límit autèntic i permanent a les bajanades i els perills de la violència.
